Naakhum presenta els vídeos de ‘L’espasa de Vilardell’ i ‘La vila de Ripoll’ Són inclosos a "Cathalunya Ancestral", quart àlbum de l'artista català

Naakhum presenta els vídeos de ‘L’espasa de Vilardell’ i ‘La vila de Ripoll’ Són inclosos a "Cathalunya Ancestral", quart àlbum de l'artista català

Ha estat un privilegi descobrir recentment aquest projecte del multi-instrumentista Pol Guasch Palomas. El seu estil és diferent del que jo havia sentit abans i, si hagués de definir-lo, hauria de recórrer a les etiquetes de neofolk-ambient i metall.

“Cathalunya Ancestral”, que encara continuarà més endavant, es va publicar el darrer solstici d’hivern. Les set cançons que hi són inclosos repassen temes històrics i llegendes catalanes com són Guifré el Pilós, Montserrat o una versió ancestral d’Els Segadors.

El darrer vídeo publicat aquest febrer, “L’espasa de Vilardell“, recull la llegenda de Soler de Vilardell i l’espasa de virtut amb què va poder matar el drac, amb un final del qual no farem spoiler. L’espasa Vilardell és exposada al Museu de l’Exèrcit de París.

Els instruments que hi predominen són el didjeridú, instrument aborigen australià -que remet a les nostres Lletres dels Antípodes- i el teclat MIDI, amb porcions de txalaparta basca, viola de roda i violí pizzicato, entre d’altres.

Els àlbums anteriors de Naakhum són “Backward in the times” (Parts I i II) i “Ecofascism“. També ha publicat diversos senzills dels quals destaca el recent “Post-veritat“, un sotrac a la nostra zona de confort. La lletra és inspirada en el documentari “La Mentida, el documental de la veritat.

Engresqueu-vos a sortir dels camins més fressats i descobriu Naakhum. No en sereu indiferents.

facebook Twitter Instagram Youtube soundcloud spotify deezer Youtube Music

L’In-Edit anuncia que enguany tornarà a ésser presencial La dinovena edició del festival de documentaris musicals es farà entre el 28 d’octubre i el 7 de novembre als Multisales Aribau

L’In-Edit anuncia que enguany tornarà a ésser presencial La dinovena edició del festival de documentaris musicals es farà entre el 28 d’octubre i el 7 de novembre als Multisales Aribau

Després d’una edició 100% en línia motivada per la pandèmia, l’In-Edit de documentaris musicals ha anunciat que es tornarà a celebrar al seu emplaçament habitual, els cinemes Multisales Aribau. La dinovena edició del festival se celebrarà entre el 28 d’octubre i el 7 de novembre però en mantindrà l’aposta digital amb In-Edit.tv, que ha incorporat les peces del director canadenc Ron Mann.

Ron Mann és el millor director de cinema documental musical canadenc de l’actualitat. La seva obra se centra principalment en aspectes de la cultura popular canadenca i nord-americana. Entre els documentaris presentats, en aquesta exclusiva selecció, s’hi troba ‘Comic Book Confidential’ (1988) i el recent ‘Carmine Streets Guitar’.

D’altra banda, la mala notícia en l’àmbit musical és la mort del pianista i compositor de jazz Chick Corea, el quart artista més reconegut de la història dels Grammy amb un total de 23 guardons.

Contrabanda denuncia que encara no ha pogut recuperar l’emissió per FM Aquesta ràdio, que va haver de desmuntar el material tècnic del Turó de la Rovira, acusa Colau de voler fer-hi un pla urbanístic refusat pels veïns

Contrabanda denuncia que encara no ha pogut recuperar l’emissió per FM Aquesta ràdio, que va haver de desmuntar el material tècnic del Turó de la Rovira, acusa Colau de voler fer-hi un pla urbanístic refusat pels veïns

Campanya de setge contra les emissores radiofòniques que emeten, al marge de les oficials, amb rerefons polític. En el Dia Mundial de la Ràdio, Contrabanda va denunciar que encara no ha pogut recuperar l’emissió per FM que va haver d’aturar el proppassat 19 de desembre, per bé que continua activa a Internet. Aquesta ràdio, que es qualifica de “lliure, no comercial, assembleària i autogestionada”, va desmuntar l’antena i la resta del material tècnic que tenia al Turó de la Rovira d’on emetia, d’ençà gener de 1991.

Contrabanda es plany que l’Ajuntament de Barcelona vulgui executar una ordre judicial “contra les ràdios pirates comercials”, també de la “denúncia interessada” de l’Associació Catalana de Ràdio i de la inacció del consistori, encapçalat per Colau. Tot i que l’antena encara no ha estat segellada, Contrabanda ha estat amenaçat de segrest dels equips i de pagament de les despeses de desguarniment.

Aquesta ràdio acusa l’Ajuntament de Barcelona “d’aprofitar grollerament” una decisió judicial sobre la reordenació de les torres d’emissió, per a tirar endavant part del pla urbanístic dels Tres Turons, que afecta els barris del nord de la ciutat i ha estat refusat per nombroses associacions de veïns del Carmel, Vallcarca o la Salut.

Contrabanda, que assegura que l’equip de govern de Colau ha ignorat les diverses propostes alternatives per a continuar d’emetre a la FM de Barcelona, reclama una modificació de la Llei de la Comunicació Audiovisual, que es fonamenta en cinc punts: el reconeixement de la tasca dels mitjans de comunicació lliures i sense objectiu lucratiu, als quals permeti l’accés a llicències d’emissió i un mínim de 33%; la reserva de freqüències, a partir d’un estudi tècnic del Col·legi Oficial d’Enginyers de Telecomunicacions, el qual en faria una planificació atenent els espais disponibles i l’orografia; poder emprar espais públics, pel cap baix per a situar-hi les antenes i transmissors d’aquests mitjans de comunicació no comercial; l’atorgament de llicències habilitades gratuïtes com a deute històric i, el cinquè i darrer, el final de la tramitació de procediments sancionadors.

“La mort de Guillem” guanya el guardó del públic a un festival dels Estats Units El curtmetratge "Ni oblit ni perdó", sobre el dol familiar per l'assassinat del jove antifeixista, és nominada als Gaudí

“La mort de Guillem” guanya el guardó del públic a un festival dels Estats Units El curtmetratge "Ni oblit ni perdó", sobre el dol familiar per l'assassinat del jove antifeixista, és nominada als Gaudí

“La mort de Guillem”, de Carlos Marques-Marcet, ha rebut el guardó del públic a la cinquena edició del festival de televisió, guió i cinema de Los Angeles, un reconeixement que dóna visibilitat internacional a l’assassinat del jove antifeixista per part d’un neonazi el 1993. El confés autor, Pedro Cuevas, solament va complir quatre dels catorze anys a què havia estat condemnat, el 2007 es va presentar a unes eleccions municipals amb el partit d’ultradreta Alianza Nacional i el 2013 va ésser novament detingut en el marc de l’Operació Panzer, acusat de pertinença a una xarxa neonazi, robatori, delictes contra la salut pública i possessió il·lícita d’armes però en va sortir absolt. El jutge va reduir els fets a una baralla entre nois i en va descartar el caràcter ultra.

D’altra banda, el curtmetratge de Jordi Boquet “Ni oblit ni perdó”, fonamentat en el dol familiar després del crim, és nominada als Premis Gaudí que se celebraran el 21 de març.

Mor a 82 anys Joan Margarit, el “poeta oficial” de Catalunya Aquest arquitecte de professió va rebre el proppassat desembre el Premi Cervantes de mans dels reis

Mor a 82 anys Joan Margarit, el “poeta oficial” de Catalunya Aquest arquitecte de professió va rebre el proppassat desembre el Premi Cervantes de mans dels reis

Joan Margarit ha mort a 82 anys víctima d’una greu malaltia. Nascut a la Segarra, arquitecte de professió i docent universitari, va encetar la carrera poètica en català passats els 40 i animat pel seu amic Miquel Martí i Pol, de qui més endavant heretaria la condició simbòlica de “poeta oficial” de Catalunya. Margarit ha rebut nombrosos guardons, com ara el de la Crítica, el Serra d’Or, el Premi Nacional de Poesia i el Nacional de Literatura.

El proppassat desembre va rebre a Barcelona el Cervantes de mans de Felipe VI i Letícia, que s’hi van desplaçar de manera expressa. Nombrosos polítics de diferents partits –des de Pere Aragonès fins a Oriol Junqueras o Irene Montero, però també Pedro Sánchez amb un tuit en català-, n’han reivindicat la figura i obra. “La vida s’alimenta dels dies generosos. De donar i protegir. Quan s’ha pogut donar, la mort canvia”, va escriure.

Santa Eulàlia gloriosa, vetllau pels barcelonins! La jove màrtir cristiana. Segur...?

Santa Eulàlia gloriosa, vetllau pels barcelonins! La jove màrtir cristiana. Segur...?

“Poncella fresca i xamosa, Qu’enamora als serafins; ¡Santa Eulàlia gloriosa, Vetllau pels barcelonins!”. Així comencen els goigs a santa Eulàlia, la històrica màrtir que, segons diu la llegenda, va patir cruels tortures i va esdevenir patrona de la nostra ciutat.

La seva existència com a personatge històric és dubtosa, sembla més un desdoblament hagiogràfic, és a dir, una còpia de la Santa Eulàlia de Mérida que s’hauria adaptat a la ciutat de Barcelona, tot i mantenir moltes semblances amb l’original tant pel que fa a la biografia com als martiris als quals se la sotmeté.

La nostra Santa Eulàlia, ens conta la llegenda, que corria l’any 304 quan l’emperador Dioclecià va ordenar perseguir la fe cristiana que posava en risc el culte propi de l’Imperi Romà. Va enviar, doncs, al governador Dacià a Barcino per dur a terme aquesta missió. Un cop aquí, una nena anomenada Eulàlia li va plantar cara.

Amb tan sols 13 anys, la jove Eulàlia se’n va anar de Sarrià, on era nascuda, fins a Barcino per provar de convèncer el governador amb els seus grans dots per a l’oratòria. Recordem que el seu nom en grec vol dir: “la ben parlada”.

La nena, s’hi va enfrontar utilitzant solament la paraula, tot argumentant i perseverant en la fe cristiana i rebutjant apostatar. Aquesta fermesa va desesperar al governador fins al punt que va decidir aplicar-li un càstig exemplar.

La van fer presa i va ser condemnada a patir tretze martiris, un per cada any que tenia. El reguitzell de tortures macabres a les quals fou sotmesa i la seva execució final, crucificada en una creu d’aspa, a l’actual Plaça del Padró, on hi ha una escultura que la commemora, són l’origen de la seva representació: una palma a la mà, que la identifica com a màrtir, i una creu d’aspa.

Aquesta llegenda es va anar transmetent gràcies a la tradició oral fins a finals del S XIX, principis del XX, quan els folkloristes propis del moviment Noucentista, la van salvar de l’oblit gràcies, en gran part, a les versions recollides per Joan Amades.

En elles hi trobem diferents miracles i històries que avalen la bondat i fortalesa de la jove màrtir. Una coratjosa cristiana del S III a qui, ja en el S VII, el bisbe Quirze li dedicà un himne llatí que fou un càntic que encara avui es conserva.

S’explica que el cos va ser desenterrat  i amagat per a evitar que els musulmans el profanessin i que se li va perdre la pista fins que el bisbe Frodoí,  l’any 877, va localitzar el sepulcre sota una llosa a l’església de Santa Maria de les Arenes. Van decidir traslladar les despulles, amb aventura miraculosa inclosa, fins a la primitiva catedral visigòtica. I, finalment, el 1339 les seves relíquies foren definitivament dipositades al bell sarcòfag gòtic situat a la cripta de la catedral de Barcelona, on encara es troben. Atès que, tot i haver estat profanat durant la Guerra Civil, les restes no es van tocar i allà continuen.

I la seva llegenda la coneixem, ens sona, i la història de la nena torturada ens commou… però la santa, l’Eulàlia, ja no ens representa. Enrere queden els temps en què aquesta noia, que havia esdevingut heroïna, es convertí en una icona de la ciutat que despertava la devoció de nous creients.

Hem oblidat igualment grans moments com els que detallava el polític, periodista, escriptor dramaturg i historiador català de la Renaixença, Víctor Balaguer i Cirera, un dels impulsors del moviment Noucentista, en el seu llibre: ‘Las calles de Barcelona’, quan en el 865, tot descrivint l’església de Sant Miquel deia: “Es fama que, cuando la guerra llamada de sucesión, en la época del rey Felipe V, cuando ya más apretados se hallaban los barceloneses y en más extremos apuros se veian, varios capitanes se reunieron un día en este templo. Allí, desenvainando sus espadas y colocando la punta sobre un altar en que se había puesto la imagen de Santa Eulalia, juraron defender á Barcelona hasta derramar la última gota de su sangre. Varios de aquellos capitanes ilustres, fieles á su voto, lo sellaron con su vida en las murallas de la ciudad.”

Segurament les referències que es fan a Rafael Casanova amb el penó de Santa Eulàlia tenen en aquest jurament el seu origen, malgrat el final del conseller en cap que no va resistir tan heroicament com manté la tradició.

El que és ben cert, és que la patrona donava nom al penó de la ciutat. La bandera pròpia de les milícies de ciutadas que només es mostrava en moments de crisi extrema. I la realitat és que proferia prou força entre els assetjats com per resistir i envestir brutalment als atacants, fins i tot fins al punt de fer-los retrocedir. En aquest punt també va saber obrar un bon miracle tot amagant les armes als ulls dels invasors quan la derrota ja va ser un fet, salvant així a bona part de la població de la seva ciutat.

I per tot plegat també va ser castigada. El 1715, la vella capella de Santa Eulàlia del Camp, cap al Portal Nou, va ser destruïda. Aquesta Santa tan nostrada, que va ser deixada de banda durant anys i panys, substituïda com a patrona de la ciutat per la Mare de Déu de la Mercè, diuen que cada any esguerra les festes de la nova patrona amb els seus plors quan les seves llàgrimes reguen en forma de pluja els carrers i places fruit de la gelosia que sent per haver estat defenestrada i eclipsada. Potser és així perquè, si no, no la tenim prou present? Qui sap. Qui sap qui era en realitat aquella nena.

Us proposo una teoria que desmunta tota la tradició tan nostrada de la Santa Eulàlia cristiana. És la que situa allà on ara hi ha l’església de Santa Maria del Mar, coneguda antigament com l’església de les Arenes, el circ romà de Barcino. Un circ que formalment no va existir perquè no s’ha trobat, però que podria perfectament haver estat ubicat en aquest emplaçament.

Podríem pensar que, potser, per què no, la nostra Eulàlia, la Laia, era una jove laietana que va patir a mans dels romans, però com a ibera. Una jove “laie”tana que va morir a l’Arena, al circ romà, i que va representar durant molt temps l’oposició dels autòctons laietans a la romanització imposada, homogeneïtzant i anul·ladora d’una identitat menystinguda. Quantes tradicions paganes no s’ha fet seva la tradició cristiana? Per què van haver de “clonar” la història d’una santa de Mèrida amb un nom tan “laietà” i adaptar-la a la nostra ciutat…?

Fos qui fos aquella noia que es va enfrontar als representants de l’Imperi Romà, va ser prou valenta i la seva història prou transcendent com perquè a dia d’avui encara la commemorem, ni que sigui amb un trist simulacre de festa major d’hivern confinat.

Des d’aquí, la reivindico i la celebro i em demano… Potser santa Eulàlia s’avindria a tornar a fer un bon paper en el panorama actual? Mentre no ens hi posem, mirem, com a mínim, de no oblidar-la.

Bona festa major!