Ja som al setembre, tornem a la feina, comencen les escoles i, és clar, arriben les festes de la Mercè a la ciutat de Barcelona.
Quantes Mercès viscudes, gaudides, patides… Quantes Mercès en el record de tantes i tantes generacions que han sortit any rere any a viure la festa major de la patrona de la nostra ciutat. I quantes Mercès tan diferents entre elles: La Mercè dels concerts, nocturna i canalla, la Mercè cultural que obre les portes dels museus i convida a tothom a visitar-los, la Mercè de la cobla, la de la sardana, la dels gegants, la dels castellers, la del folk… La Mercè cerimonial i oficiosa, la litúrgica i religiosa…
Des d’aquell 1871 en què el regidor de Cultura, Rius i Taulet, va proposar la data de la Mare de Déu de la Mercè per celebrar la primera festa major de Barcelona, han passat molts anys. I qui més qui menys coneix la història de la plaga de llagostes de 1689 i la petició del Consell de Cent per tal que la mare de Déu alliberés a la ciutat de tal desgràcia amb la promesa de fer-la patrona a canvi.
I és que aquella mare de Déu ja era molt venerada a la ciutat, ja hi tenia convent i església durant l’edat mitjana, just allà on ara s’hi aixeca l’espectacular basílica barroca, i l’orde dels mercedaris s’havia originat a la mateixa Barcelona a principis del segle XIII a partir de les expedicions que Pere Nolasc inicià el 1203 al Nord d’Àfrica per tal d’alliberar cristians captius a mans dels sarraïns.
Però a dia d’avui, s’ha anat instal·lant en l’imaginari col·lectiu que aquesta és la patrona que es va imposar per part de la dinastia borbònica i, cada any, quan s’acosten les festes de la Mercè, comencen a circular missatges reivindicatius de Santa Eulàlia i que menystenen la Mercè.
Potser caldria recordar que fou durant la Guerra de Successió quan una nau capitana de la improvisada marina de guerra catalana, va ser batejada amb el nom de “Mare de Déu de la Mercè i Santa Eulàlia”; també el VI Batalló de la Coronela duia el nom de la Mare de Déu de la Mercè; i, cap al final del conflicte, quan Villarroel va abandonar com a comandant general en cap de l’exèrcit de Catalunya, va ser, entre el vuit i l’onze de setembre, i de manera simbòlica, la mare de Déu de la Mercè qui va ostentar aquest títol en la defensa de la ciutat.
És cert, però, que Santa Eulàlia va ser identificada per part dels Borbons com l’emblema de la Barcelona insurgent, perquè va ser la imatge que va representar-la donat que encara no s’havia recuperat la de la Senyera, i per això, un cop instal·lats en el poder, van potenciar-ne tant el culte com el pas de segona a primera patrona.
Els barcelonins s’hi van adaptar, però en el 1936, durant la guerra civil, no van dubtar a fondre la seva imatge de bronze que lluïa dalt la cúpula per poder fer munició.
Altre cop, i ja sota el govern feixista, en el 1959 es tornà a col·locar la imatge de la mare de Déu i aquest cop, ai las!, van fondre’s les escultures de bronze de catalans il·lustres, i ben significatius, que estaven a l’actual Passeig de Lluís Companys (i que l’Ajuntament de Barcelona havia acordat realitzar i havia instal·lat entre l’Arc de Triomf i la porta del Parc de la Ciutadella per a l’Exposició Universal de 1888) com eren Pau Claris, Guifré el Pilós, el Comte Ramon Berenguer I, el jurista i eclesiàstic del segle XIII Pere Albert, l’arquitecte Jaume Fabre i la del cronista Bernat Desclot.
I si bé és cert que tot plegat no sembla fruit d’una tria no podem deixar de banda quina va ser la causa inicial per la qual la ciutat de Barcelona es va acostar a aquesta mare de Déu, una plaga que, segons sembla i tal i com va avançant el ja evident canvi climàtic, no seria gens estrany que es tornés a viure a les nostres contrades.
I a qui li hauríem de demanar ajuda ara? Nosaltres, tan descreguts i escèptics. Segurament serà la Ciència, la ciència amb majúscules que tot ho sap i tot ho veu, i serà a ella a qui caldrà donar les gràcies, no sé si amb una festa, ho dubto, però segur que sí amb el consum d’algun “producte” miraculosament eficaç que vindrà a salvar-nos com, antany, ho feien els representants de la Santa Mare Església.
I serà a ells també a qui caldrà donar-los les gràcies o, com diem a Catalunya, moltes mercès!
Maridatges Culturals