Finals d’octubre, una cita inexorable amb la tradició catalana: la castanyada. Pot semblar un xic ensopida com a tradició, però és tan nostrada i els panellets fan tant les delícies dels més llaminers, que, entre l’empenteta que li donen a les escoles i les ganes de no cedir a la globalització que ens imposa el Halloween, la mantenim amb certa inèrcia.
Aquells panellets de pinyons, aquells moniatos fets a la llenya, i aquelles castanyes… Ai, les castanyes… Aquestes també les tenim molt integrades a la tradició catalana, en sabem molt del tema. Parlem, és clar, d’una altra mena de castanyes.
Potser semblaria que som un país que ha rebut força i que, una mica, ja ens l’esperem quan cau, però, per inversemblant que sembli, els catalans n’hem repartit, i força, de castanyes.
Hi havia un temps en què ser català era sinònim de ser violent, despietat, cruel, de ser bandoler, en definitiva. I és que quan, a partir del segle XV, l’Estat va voler esdevenir Estat cobrant impostos i imposant una mateixa llei arreu del tot territori per intentar així aconseguir el control territorial, a Catalunya es va donar una situació excepcional: les contrapartides que s’oferien als senyors feudals i que els integraven al propi Estat (nomenaments de virreis, alts funcionaris…) a Catalunya no van funcionar.
I és que els nobles catalans no es van veure integrats en aquest nou joc i, a més, eren molt gelosos de les seves pròpies institucions… Ai las! Ja ho tenim, les ditxoses institucions. I amb aquest estira i arronsa en què uns demanen que se’ls cedissin els tributs, la potestat legislativa i tenir presència al territori i els altres no trobaven cap contrapartida compensatòria, començà l’era dels bandolers. Van ser utilitzats contra les forces del rei, és a dir, van venir a ser els qui van tenir el monopoli de la força en unes més que precàries “estructures d’estat”.
La suma de tots aquests enfrontaments, va fer que les autoritats reials comencessin a nacionalitzar el conflicte, però fou una conclusió a la qual van arribar ells; els nobles no i els bandolers, encara menys. Es culpava a les constitucions catalanes, considerant que si no n’hi hagués tot seria molt millor. Van arribar a deixar per escrit en diverses cartes que “els catalans són bandolers per naturalesa, perquè són catalans. I per això són violents”.
Fins i tot Cervantes quan en Quixot entrà a Barcelona feu referència als penjats que hi havia, i és que la ciutat tenia fama de ser molt violenta.
Van venir també temps de revoltes populars, on no eren els nobles sinó el poble qui per fer sentir la seva veu sortia al carrer a repartir castanyes. Avui en dia, una associació veïnal, La Negreta, ens recorda com a finals de l’hivern de 1789 les dones de Barcelona sortien al carrer i reclamaven la baixada de preu del pa. Era el Rebombori del pa.
Hi va haver un temps en què la població se sentia amb el dret moral de reclamar, de reclamar i de rebel·lar-se; de sortir al carrer a fer protestes, sovint violentes, perquè, tot i les grans mancances i la gran repressió, eren prou, no sé si lliures però sí, valents com per reclamar el que consideraven que era just.
I en aquell “rebombori del pa”, que va representar un episodi avui tristament oblidat de la Barcelona amb tradició revolucionària que històricament s’ha llançat al carrer per reivindicar i que l’havia fet famosa pel seu esperit rebel, les tornes haurien pogut canviar radicalment, com en tantes altres ocasions, tot sigui dit. Per un tros de pa es va sortir al carrer, igual que passaria uns mesos més tard a Paris. Allà, però, el desenvolupament de la història seria un altre. Hi hauria morts i repressió, però també guillotina i gir de guió.
I seguirien passant els anys i els segles, i arribaria la Setmana Tràgica i la ciutat seria coneguda amb el sobrenom de Rosa de Foc, i més endavant, i per diverses raons i no fa pas gaire, tornaríem a veure reivindicacions i foc als carrers i dirien, des del discurs més progressista, que eren la joventut que ho donava tot per perdut i que sense cap futur per endavant, es llançava al carrer a reclamar el que li havien pres quan ells havien seguit totes les instruccions. Hi hagué qui digué que no, que eren quatre joves eixelebrats amb ganes de gresca i hi hagué un altre discurs en el qual se’ls titllava de vàndals i quasi terroristes.
Perquè la realitat, ara per ara, és que, com a societat, no estem en condicions d’organitzar grans rebomboris, podríem arribar a rebre castanyes, però ens han repetit tant i tant que som gent pacífica, que se’ns ha oblidat com es reparteixen. Estem civilitzats, tan civilitzats com ha convingut.
Arribada aquesta data, sumem-nos a la celebració de tots els sants, encomanem-nos-hi i conformem-nos, doncs, a menjar castanyes mentre, per tirar avall amb tot plegat, gaudim d’un bon raig de vi dolç.
