Netflix ofereix, en versió original en alemany, aquest documentari de 250 minuts, repartits en 5 capítols, subtitulats a anglès i castellà. Abans de tot, comentem que, amb la meitat o menys, n’hi hauria hagut prou, atès que la repetició de text al principi de cada capítol i gairebé tot el darrer capítol -que és un resum- és innecessària i irritant. També es repeteixen molt imatges aèries.
Com comentàvem recentment a la ressenya d’”El caso Hartung/Kastanjemanden”, aquí també s’ha manipulat el títol original. Per a la versió castellana no s’han pogut estar d’afegir-hi “cruda” i canviar-ho per “olvidada”. Tant costa de respectar els títols originals com a part integrant i important d’una obra?
Els punts forts del documentari són les imatges d’arxiu, l’explicació del paper remarcable de la seva esposa, de Serrano Suñer -cunyat de Franco-, les relacions amb el Vaticà, els Estats Units, Hitler i Mussolini. Al resum de la dictadura, hi destaca la denunciació del robatori de 30.000 nens a hospitals i orfandats, el tema de les rases comunes i la protecció de nazis després de la segona Guerra Mundial.
També ofereix una evolució de la dictadura i de la resistència, i explica fenòmens rellevants com el turisme i la immigració. Però el més important és que els crims de Franco, durant i després de la guerra, arribin a un públic ampli.
Interessant la intervenció d’historiadors britànics de prestigi com Paul Preston (que valdria més que s’estalviés els acudits tronats) o Anthony Beevor. També hi ha testimonis d’historiadors alemanys i espanyols i de ciutadans catalans i espanyols.
Per contra, els punts febles, que fan que el documentari sigui propaganda del sistema actual de dominació, superen els forts. A part dels ja anomenats -llargada excessiva i repeticions de texts i imatges- hi ha 5 temes impactants que manipulen a favor d’una certa visió de les coses.
El primer és que dóna per bona la versió oficial de la mort de Carrero Blanco i la dóna com feta per ETA contra Franco quan, fins i tot, la vídua de Carrero Blanco considera que l’atemptat va ser executat per Franco i els Estats Units, com explicarem en un article vinent.
Tercer, promou Juan Carlos I com a demòcrata, segurament perquè és un documentari realitzat entre 2010 -o abans- i 2017, quan no havien esclatat gaires dels escàndols de l’hereu de Franco.
Quart, calla l’assassinat de Companys i parla poc de Catalunya, malgrat ajustar amb calçador unes imatges de la manifestació pels Jordis del 17 d’octubre del 2017, tan sols quatre setmanes abans que s’estrenés a la televisió alemanya. No es comenta res del referèndum del 1r d’octubre.
Cinquè, redueix al silenci la xarxa Gladio, autora de molts atemptats de falsa bandera a diversos estats europeus, com caldria quan es parla del temor al fet que la Unió Soviètica envaís Europa.
En resum, un documentari no solament prescindible, sinó que enganya sobre molts fets destacats de la història recent de l’estat espanyol. Que, a més, determinada premsa i twitaires han promogut enganyosament per psicologia inversa, amb la cançoneta que és el documentari que Espanya no vol que vegis, quan aquest documentari no fa cap mal a l’estat ocupant.
Una cosa bona del documentari, si la sabem aprofitar, és que destaca el 1r d’octubre com a dia del Generalísimo, cosa que ajuda a entendre el parany espanyol de posar-nos, el dia de Franco, un referèndum-parany que no aniria seguit d’independència.
