Una doble sessió a L’Auditori de Girona -el seu far del nord particular-, va significar el penúltim esglaó de la gira commemorativa dels trenta anys del disc ‘Ben endins’ de Sopa de Cabra, abans de la traca final al Liceu l’11 de desembre.

Amb un guió gairebé a idèntic al del festival de Cap-Roig, la banda liderada per Gerard Quintana va trencar el gel amb ‘Tot queda igual’ i ‘Bloquejats’ amb la comoditat pròpia del qui juga a casa. ‘No tinguis pressa’, cançó fallida d’amor, ‘Blujins rock’ o ‘La balada de Dicky Deeming’ van greixar la roda d’un Quintana en plena forma -li fallaven els mitjos però encertava aguts i greus-, si bé les limitacions de l’edat fan que ‘L’estació de França’ hagi perdut tota velocitat.

Una vetllada idònia per cançons amb el punt just de sucre com “Sota una estrella” o “Podré tornar enrere”, que no suposen una gran exigència vocal. Aquell so que fa balancejar lleugerament el cap a banda i banda els seguidors incondicionals, alhora que enerva els puristes del rock i amants dels decibelis en general.

Hi va haver temps pels discursos sobre un món millor, per un jove fan que celebrava 20 anys i toca temes del grup, per una menció a la iaia Quimeta i al Ninyin o als bars que freqüentaven els músics a finals dels 80 i principis dels 90.

La rellevància i proximitat d’èxits com ara ‘El far del sud’ o ‘Camins’, que va servir de cloenda, consolida ‘L’Empordà’ a la part central d’un repertori a mode de tresor nostàlgic. Però la unanimitat ja existia abans de començar perquè, tal com es diu en aquest món, la diferència amb els esports és que aquí no hi ha bàndols i tothom anima els mateixos.

Un jornada de regressió adolescent cap al patrimoni dels records compartits, d’un moviment musical que va patir tres estigmes injusts: d’una banda, les acusacions de politització –com si Pujol o Maragall fossin damunt l’escenari i com si la ‘movida’ hagués nascut per generació espontània sense cap ajut institucional-, l’incorrecte etiqueta ‘rock català’ –reduccionista perquè hi havia moltes altres propostes interessants a banda de les quatre del Sant Jordi i perquè la majoria feia pop llevat de Sangtraït o Kitsch-, i l’autoodi habitual dels qui consideraven i encara creuen que tota manifestació artística sorgida dels Països Catalans automàticament té un valor cultural inferior a la que prové de fora solament per fer-se en català.

El públic en va tenir prou per xarrupar una mica de Sopa de Cabra per alimentar-se en un marc d’alliberament de les mesures anti-Covid i abans que Quintana torni a centrar-se en la seva carrera literària, ja reconeguda amb el Premi Ramon Llull el proppassat gener.