Aquest article pot contenir fuites (espòilers) i -encara que un experiment del 2011 va concloure que quan es divideix la mostra d’individus en 2 grups, el grup que té accés a les fuites en gaudeix més que no pas el grup que no- no es qüestió de guanyar enemics per una ximpleria.

“El joc del calamar”, la sèrie que és moda a Netflix i és candidata a ser la més vista fins ara a la història de la plataforma, és capdavantera a més de 90 països.

La sèrie de Corea del Sud té una trama que, sense ser extremadament original (“Els jocs de la fam”, “Battle Royale”…), atrapa. 456 jugadors endeutats i/o amenaçats han de competir a mort per a superar 6 jocs infantils per tal de guanyar 45.600 milions de wons coreans (en realitat 45.500 perquè són 100 milions per cada jugador eliminat i un sobreviu), cap a 33 milions d’euros.

Els dilemes morals, la crueltat dels jocs, la crítica a les diferències socials, un final sorprenent i sense engany i les pinzellades de problemes socials reals (crisi del deute, fugits de Corea del Nord, tracte als immigrants…) són punts forts de la sèrie de nou capítols, que ha fet créixer l’interès per les sèries coreanes i asiàtiques en general.

Posats a ser exigents -però sense arribar al nivell de qui ha passat hores a cercar-hi errades insignificants, com ara canvis de paraigua o culleres buides, ni sense parar esment a les males subtitulacions a l’anglès del coreà, tal com han assenyalat alguns espectadors- sí que comentarem 3 coses tocant al guió.

Primer, que sigui precisament l’organitzador dels jocs qui, en una votació que s’iguala a 100 (ni que fos una assemblea de la CUP! ), decideixi que tots se’n vagin a casa després del primer joc tot posant en perill la continuïtat del projecte.

Segon, que els diners guanyats -ni per la quantitat (33 milions d’euros), ni pel fet de ser d’origen criminal- puguin dipositar-se al banc com ens mostren. Segurament ho fan per a explicar-nos visualment que no els ha tocat.

I el tercer i més important, el comportament ètic del guanyador final no és realista. Cal tenir en compte que torna a entrar al joc bo i sabent que o morirà o guanyarà molts diners i veurà morir tota la resta. Comportaments com els que té cap al final impliquen arriscar la vida pròpia. I ja és insostenible no fer ús dels diners. Has entrat en un joc amb 455/456 possibilitats de morir i una d’ésser milionari i tens la sort immensa de guanyar però no toques els diners. És a dir, t’has jugat la vida per no res i, endemés, has estat traumatitzat. Però ves, a Catalunya som exemple que no sempre els humans obrem racionalment.

El director de la sèrie ha dit que no té al cap una segona temporada. Però el succés espatarrant de la primera i el final obert fan pensar que sí que n’hi haurà d’aquesta sèrie, que té actors i actrius sud-coreans destacats.

Nosaltres la veurem malgrat sembla difícil repetir les claus de la primera temporada, en la qual, més enllà dels uniformes, no hi veiem les semblances amb “La casa de papel” que molts han volgut veure.