El proppassat divendres 24 es van complir trenta anys de la publicació del disc Nevermind, que va empènyer Nirvana al lideratge del moviment grunge i va situar Seattle al mapa musical. Sota la influència dels Pixies, el trio encapçalat per Kurt Cobain va condensar en 42 minuts el nihilisme, rebel·lió i desarrelament propis dels adolescents.
Una demostració de la salut del rock –cadascun amb llurs matisos–, d’un 1991 daurat testimoni d’obres com ara Ten de Pearl Jam, Out of time de REM, Blood, sugar, sex, magik dels Red Hot Chili Peppers, Innuendo de Queen o Achtung Baby d’U2, entre d’altres.
Amb un pressupost inicial de 65.000 dòlars i escasses perspectives comercials després d’un debut marginal (Bleach), el single Smells like teen spirit ho va petar i la banda assoliria trenta milions de còpies venudes gràcies a temes com ara Polly, Territorial pissings, Lithium o Come as you are, amb un riff de guitarra idèntic a un tema de Killing Joke que mai els va denunciar per plagi.
Va ocupar el primer lloc del rànquing dels 100 millors àlbums dels 90 atenent la revista Rolling Stone i el sisè del llibre Els 500 millors àlbums de la història (2020). El gener de 1992 va arrabassar el tron del Billboard el Dangerous de Michael Jackson.
Dos anys i mig després, un còctel de fama mal digerida, una personalitat turmentada, substàncies i companyies tòxiques acabarien precipitant la mort de Cobain, encara envoltada de misteri i llegenda negra. Tindria temps de publicar In Utero i MTV Unplugged in New York, abans que la dèria lucrativa de la indústria n’espremés les cendres en forma de reedicions i rareses pòstumes.
L’aniversari coincideix amb la surrealista demanda interposada pel nen de la portada, que acusa el grup de pornografia infantil i explotació sexual. Spencer Elden demana ara que els seus genitals siguin censurats de les reedicions del disc, per bé que anteriorment no va tenir cap tipus de problemes a treure’n rèdit.
