A cop d’ull, afrontar deu capítols que totalitzen 500 minuts sobre Hitler i el nazisme fa respecte. Superat el dubte inicial, la major part dels amants de la història en gaudirà. I dels que no, també.
I és que més enllà de recordar els episodis claus (“la nit dels ganivets llargs” per a liquidar les SA d’Ernst Röhm al 1934, KristallenNacht o “la nit dels vidres trencats”, el pogrom en què al 1938 es van assassinar centenars de jueus i se’n van segrestar desenes de milers entre centenars de sinagogues i comerços cremats…), la dramatització documentària ens presenta el cercle íntim de Hitler i les lluites que hi havia per ser el preferit del capitost nazi.
Dietrich Erlich, esotèric mecenes al començament.
Rudolph Hess, fan número 1 que, en sentir-se menystingut, va volar fins a Escòcia per a mirar de negociar la pau sense autorització de Hitler. Fou condemnat a cadena perpètua i es va suïcidar al 1987 quan duia 20 anys com a únic pres a la presó d’Spandau.
Ernst Röhm, el cap de les violentes i rudimentàries SA, l’homosexualitat del qual va servir de pretext per a executar-lo, com també van executar centenars de comandaments per a deixar pas lliure a les més elitistes SS de Himmler, vestides per Hugo Boss.
Heinrich Himmler, el frustrat que no va poder fer de soldat a la Primera Guerra Mundial i que, amb el seu ajudant Reinhard Heydrich, va ser el principal instigador de l’holocaust. Va provar d’eliminar l’existència dels camps d’extermini i va vendre presoners a la Creu Roja, alguns del quals van morir en bombardejos aliats dels vaixells que els transportaven, com vam explicar en aquest article. Es va suïcidar al 1945.
Reinhard Heydrich, el “carnisser de Praga” que, de l’atur en el qual es trobava pel fet d’haver caigut en la desgràcia per tenir un doble prometatge, va convèncer Himmler que el fes cap de la temuda SD o policia de seguretat, amb els únics coneixements d’haver llegit novel·les policíaques. Va ser president de la Interpol quan encara es deia ICPC (International Criminal Police Comission) i fou executat per la resistència txeca al 1942, que va motivar una revenja de nazis als pobles de Lídice i Lezaky.
Joseph Goebbels, el ministre de propaganda faldiller i lluny de la pretesa perfecció física ària, que es va suïcidar amb la seva dona Magda i va matar els seus 6 fills al bunker de Hitler. Cap de propaganda que va adobar amb filmacions falses les annexions d’Àustria, els Sudets i la invasió de Polònia, començada amb un atac de falsa bandera.
Hermann Göring, heroi aeri de la Primera Guerra Mundial que caigué en l’addicció a la morfina i fou el principal lladre d’obres d’art als privats jueus i als museus dels països ocupats. Jutjat a Nuremberg, es va suïcidar a la cel·la.
Albert Speer, l’arquitecte de Hitler que va esdevenir ministre d’armament i condemnat a 20 anys de presó a Nuremberg.
Eva Braun, l’amant de Hitler, 23 anys més jove que ell i ocultada al poble alemany per no fer-li perdre fans femenines i que s’hi va casar poc abans de suïcidar-se ensems dins el bunker.
Martin Bormann, cruel secretari personal de Hitler a qui va tenir accés com a constructor del Berghof. Va oferir el Niu de les Àligues de Hitler als Alps bavaresos pel seu 50è aniversari.
Les intrigues entre Goebbels, Himmler, Bormann, Göering i Speer per ser la mà dreta de Hitler donen al documentari un interès especial com també els atemptats als quals va sobreviure, com el que es recull al film “Valquíria”.
També es veu com les errades o premeditació de la Gran Bretanya i França amb les condicions exagerades imposades a Alemanya al final de la Primera Guerra Mundial, afegides a la Gran Depressió, van ser circumstàncies molt cabdals per l’accés dels nazis al poder.
I la incomprensible passivitat a les annexions d’Àustria i dels Sudets txecs i a la militarització de Renània, i que solament fos condemnat a 5 anys de presó per un cop d’estat al 1923, dels quals tan sols va complir 9 mesos, també van tenir conseqüències tràgiques per milions de persones arreu del món.
Del punt de vista dels qui no combreguen amb versions oficials, els graffitis nazis de “torneu a Palestina”, els quals coincideixen amb allò que els britànics promovien de 1917 ençà amb la declaració Balfour, que va ser una realitat després de la Segona Guerra Mundial, obren camps de recerca.
