Tres ultradretans són investigats per haver difós àudios d’una menor víctima d’abusos sexuals Cristina Seguí, Alfredo Perdiguero i Bertrand Ndongo van esborrar els missatges a les xarxes però diverses persones en van emetre certificacions digitals

Tres ultradretans són investigats per haver difós àudios d’una menor víctima d’abusos sexuals Cristina Seguí, Alfredo Perdiguero i Bertrand Ndongo van esborrar els missatges a les xarxes però diverses persones en van emetre certificacions digitals

El sotsinspector de Policia Nacional Alfredo Perdiguero, l’assessor de Vox Bertrand Ndongo i la jornalista d’OK Diario i ex-integrant de Vox, Cristina Seguí, estan essent investigats per haver difós a Twitter i Facebook els àudios d’una nena que va patir abusos sexuals per part de tres exjugadors de l’Arandina Club de Fútbol. El desembre de 2019 l’Audiència Provincial de Burgos va condemnar Carlos Quadrat, Víctor Rodríguez i Raúl Calvo a 38 anys de presó per agressions sexuals, però el març de 2020 el Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó va rebaixar el delicte a la categoria d’abusos sexuals i la condemna de Quadrat i Rodríguez a quatre i tres anys respectivament, mentre que Calvo en va ésser absolt; tanmateix la Fiscalia ha demanat al Suprem que revoqui la sentència que va minvar les penes dels condemnats.

Els missatges de Perdiguero, Seguí i Ndongo van motivar que el Jutjat d’Instrucció número 2 d’Aranda encetés una investigació per a esbrinar si havien comès delictes contra la intimitat. Davant la previsió que fossin esborrats pels seus autors, el periodista Stéphane M. Grueso, un ciutadà anònim i l’organització Facua en van emetre certificacions digitals per a lliurar-los a la Fiscalia i l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD). Aquesta organització recorda que, al marge de les possibles responsabilitats penals, té potestat per sancionar persones físiques que hagin escampat sense autorització comunicacions personals de terceres persones; enguany un militar té obert un expedient sancionador per haver enregistrat i difós un vídeo similar.

Plega la directora general de Twitter Espanya Nathalie Picquot, casada amb un familiar de Felip VI, ha estat benèvola amb els comptes d'ultradreta i molt repressora amb els d'esquerra

Plega la directora general de Twitter Espanya Nathalie Picquot, casada amb un familiar de Felip VI, ha estat benèvola amb els comptes d'ultradreta i molt repressora amb els d'esquerra

“Després de tres anys al capdavant de Twitter Espanya he decidit donar un tomb a la meva vida professional i aviat deixaré l’empresa. Estic molt agraïda i orgullosa d’haver-hi liderat un gran equip”. Així s’acomiadava Nathalie Picquot de la direcció general d’aquesta xarxa social, en una decisió que la dreta mediàtica atribueix a desavinences en qüestions com ara les eleccions catalanes o la detenció de Pablo Hasél.

Casada amb Álvaro Fernández de Araoz Gómez-Acebo, és a dir, un familiar de Felip VI, va exercir diversos càrrecs rellevants a Google Espanya abans d’aterrar a Twitter Espanya, on ha dut a terme una concepció bipolar de la llibertat d’expressió. En aquests darrers tres anys molts comptes d’esquerres, independentistes o incòmodes amb l’establishment han estat advertits, provisòriament bloquejats o tancats com ara el del periodista basc Jonathan Martínez, col·laborador del Nació Digital. La censura incloïa comptes com @lareportadora que es dedicaven a espiar i assenyalar tuïtaires per a fer-ne neteja. A més, molts usuaris de la xarxa social es planyien de perdre seguidors de tant en tant sense cap justificació, mentre comptes afins a la ultradreta podien difondre missatges d’odi amb prou comoditat. Una altra tàctica habitual era esborrar el primer missatge d’un fil amb l’objecte de dificultar-ne la recerca. A Facebook la situació no és pas millor, atès que un home de Múrcia que hi va desitjar guillotina per a Felip VI està essent investigat.

Un milió de presoners van passar pels 296 camps de concentració franquistes L'edició de butxaca del llibre del periodista Carlos Hernández se suma al de l'historiador Francisco Espinosa sobre la matança de Badajoz

Un milió de presoners van passar pels 296 camps de concentració franquistes L'edició de butxaca del llibre del periodista Carlos Hernández se suma al de l'historiador Francisco Espinosa sobre la matança de Badajoz

El franquisme és ben viu a Espanya en la majoria d’institucions i organismes de l’Estat (judicatura, monarquia, IBEX-35, policia, exèrcit, església) però també a la política –l’exmembre del PP i diputat de Vox Ignacio Garriga va fer un tuit agraint els seus avis que el 18 de juliol defensessin els seus principis-, i a l’àmbit editorial. En aquest sentit, el periodista Carlos Hernández ha publicat l’edició de butxaca del llibre “Els camps de concentració de Franco” en què n’identifica 296 pels quals van passar vora un milió de presoners. L’obra explica que el 30% es van instal·lar en terrenys amb barracons envoltats de filat i el 70% restant en places de braus, convents, camps de futbol, col·legis o fàbriques.

Atenent Hernández, cap dels presos havia estat acusat i la majoria ni tan sols havia estat jutjat. L’estratègia es fonamentava en quatre pilars: l’extermini selectiu, -sobretot d’oficials de l’exèrcit republicà i gent que hi estava compromesa- la classificació en grups, l’explotació laboral i la reeducació, que incloïa xerrades patriòtiques, misses obligatòries i salutacions feixistes, entre d’altres. Els presoners dels camps, -els de guerra més els civils-, havien de conviure amb la  por constant d’ésser assassinats però també amb la fam, els maltractaments i la manca d’assistència sanitària. El periodista, que hi ha acreditat 6.000 assassinats, recorda també la duresa de la repressió de les dones tant en presons com en camps com ara el d’Arnao a Astúries.

Francisco Espinosa, doctor en Història, ha publicat recentment ‘Per la Causa Nacional. Històries d’un temps fosc’ (Crítica) centrat en la matança de Badajoz l’agost de 1936, amb 4.000 morts que suposaven 10% de la població total. En una entrevista al diari Público, Espinosa assegurava que “el franquisme va practicar una lobotomia de la qual encara no ens hem refet”.

D’altra banda, l’historiador Fernando Mikelarena ha estat demandat pel fill d’un exdiputat d’UPN-PP per haver publicat que Jaime del Burgo era cap dels Requetès, l’organització paramilitar del carlisme creada a principis del segle XX, quan es va produir la matança de republicans a Navarra.

A més, els benedictins s’aferren a un conveni amb la dictadura franquista per ocupar el Valle de Cuelgamuros d’ençà l’octubre mentre que l’Estat haurà de pagar a la família Franco les despeses de sosteniment del Pazo de Meirás, tot i haver-lo ocupat il·legalment d’ençà el 1975. L’Advocacia de l’Estat ha decidit no recórrer la sentència de l’Audiència Provincial d’A Coruña.

Finalment, el Congreso ha aprovat l’eliminació del nom ‘Fanjul’ d’una estació de Renfe, atès que feia referència a un dels ideòlegs del cop d’Estat de 1936; i s’ha encetat una campanya de micromecenatge per a crear un arxiu Stuart Christie, en homenatge a l’anarquista i escriptor escocès que el 1964 va ésser detingut quan portava explosius per assassinar Franco. Les notes, documents, llibres, cartes, fotos i vídeos de Christie, que va morir el proppassat agost a 74 anys, seran digitalitzades però també romandran al MyDay Rooms de Londres, un espai educatiu dedicat als moviments socials i als activistes. Melilla ha aprovat la retirada de l’estàtua de Franco –la darrera que quedava dempeus a Espanya-, per bé que el representant de Vox hi ha votat en contra i el PP s’hi ha abstingut.

L’Agència Catalana de Consum enceta expedient sancionador contra cinc portals immobiliaris Idealista, Habitaclia, Fotocasa, Yaencontre i Pisos contravenen la llei en no informar de l'índex de referència dels preus de lloguer

L’Agència Catalana de Consum enceta expedient sancionador contra cinc portals immobiliaris Idealista, Habitaclia, Fotocasa, Yaencontre i Pisos contravenen la llei en no informar de l'índex de referència dels preus de lloguer

L’Agència Catalana de Consum ha encetat expedient sancionador contra els portals immobiliaris Fotocasa.es, Habitaclia.com, Idealista.com, Pisos.com i yaencontre.com per no haver esmentat l’índex de referència de preus de lloguer de la Generalitat, que ha de constar en totes les ofertes i publicitat que incloguin els preus de lloguer tal com mana la Llei 11/2020 de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge. Aquests incompliments podrien comportar sancions de fins a 10.000 euros, atenent el Codi de Consum de Catalunya.

Els expedients són fruit d’una campanya d’inspeccions d’ofici en portals immobiliaris, i de la recerca iniciada arran de 248 denúncies rebudes per anuncis publicats majoritàriament en portals immobiliaris que no informen del preu de la renda segons l’índex de referència o no hi inclouen el preu de lloguer anterior, una informació obligatòria quan l’habitatge ha estat llogat en els darrers cinc anys. Els anuncis publicats feien referència a immobles de Badalona, ​​Barcelona, ​​Cardedeu, Castelldefels, Cerdanyola del Vallès, Cornellà de Llobregat, Cubelles, Gavà, Granollers, l’Hospitalet de Llobregat, Manresa, Mataró, Sabadell, Sant Adrià de Besòs, Sant Cugat, Sant Just Desvern, Sant Sadurní d’Anoia, Terrassa, Vic, Vilafranca de Penedès, Vilanova i la Geltrú i Vilassar de Mar. L’índex de referència de preus de lloguer permet de conèixer el preu mitjà del metre quadrat de lloguer d’un habitatge situat en una zona i amb unes característiques definides.

D’altra banda, la PAH ha endegat un manifest amb sindicats laborals, pensionistes, ONG’s i organitzacions socials per a demanar que la Llei pel Dret a l’Habitatge, -l’esborrany de la qual arribarà aviat al Consell de Ministres- inclogui la protecció efectiva del dret a un habitatge digne, assequible i accessible; la fi dels desnonaments unida a l’obligació de lloguer social i estable, sobretot en els casos de persones vulnerables sense alternatives; l’ampliació de 20% del parc públic de lloguer social en els pròxims cinc anys i la regulació estatal dels lloguers a preus que siguin compatibles amb els sous de la població en cada zona del territori, juntament amb una modificació de la llei d’arrendaments urbans per a donar protecció i estabilitat als llogaters.

El manifest també proposa garantir els subministraments bàsics d’aigua, llum, gas i accés a les telecomunicacions, assegurar una segona oportunitat efectiva per a les llars amb deutes hipotecaris -amb mesures contra el sobreendeutament i els abusos financers o immobiliaris- destinar un mínim de 2% dels comptes públics anyals a l’habitatge social i una participació activa de la població en tota la política d’habitatge i urbanisme. Les Comunitats Autònomes tenen competències per a definir i desenvolupar les polítiques d’habitatge, però l’establiment de les condicions bàsiques que en garanteixin la igualtat dels ciutadans en l’exercici del dret a l’habitatge és competència irrenunciable de l’Estat, atenent l’article 149.1.1a de la Constitución.

Atenent dades de la PAH, existeix una “crisi habitacional innegable” a Espanya que s’acredita amb 32.000 persones sense llar, 12 milions en risc d’exclusió social i un milió de desnonaments entre 2008 i el tercer trimestre de 2020. A més, 36,1% de la població destina més de 40% dels ingressos al pagament de l’habitatge i subministraments bàsics, i solament 18,5% de la població entre 18 i 29 anys s’ha pogut independentizar. A l’Estat espanyol els habitatges socials representen 2,5% del parc d’habitatges principals, res a veure amb els percentatges d’altres països europeus, com ara els Països Baixos (30%), Àustria (24%), Regne Unit (17,6%) i França (16,8%).

El ministre Ábalos ja ha assegurat que, si bé l’habitatge és un dret, també és un bé de mercat i el PSOE ha advertit que no vol regular els lloguers.

‘Cadascú a casa seva… i Déu a la de tots’ L'església espanyola representa una rèmora econòmica per a l'Estat entre finançament directe, donatius sense control fiscal i apropiació de 35.000 béns

‘Cadascú a casa seva… i Déu a la de tots’ L'església espanyola representa una rèmora econòmica per a l'Estat entre finançament directe, donatius sense control fiscal i apropiació de 35.000 béns

El ‘nacionalcatolicisme’ que va elevar Franco com a ‘Caudillo por la gracia de Dios’ tampoc va ésser netejat durant la Transició. Ho prova el fet que, per exemple, entre 1998 i 2015 l’església espanyola va inscriure com a propis 34.961 béns, de llocs de culte (catedrals, ermites…) fins a cases parroquials o de mestres, places, fonts i terrenys. Aquesta privatització del patrimoni històric espanyol per mitjà del pretext de les immatriculacions de béns -alguns dels quals de gran valor arquitectònic i cultural- ha estat curosament descrita pel Diario.es i ara li correspondrà al Ministre de Cultura Rodríguez Uribes reclamar-los a l’església, que d’ençà el 1996 pot registrar-los com a propietat privada per mitjà d’una certificació eclesiàstica gràcies a una reforma de la llei hipotecària del PP. La situació no té res a veure amb la de França i Portugal, on aquest patrimoni és propietat pública per bé que l’església en conserva el dret d’emprar-lo en activitats litúrgiques. El Consell de Ministres ha enviat al Congreso la llista de béns, que ja són públics i poden ésser reclamats per part dels particulars que creguin que hi tenen drets de propietat.

És la mateixa església que rep 11.000 milions d’euros públics anyals i se n’embutxaca 335 més en donatius sense control fiscal, una quantitat que suposa 36% del seu finançament atenent la Memòria Anyal d’Activitats de l’Església a Espanya i fa que 56% del seu pressupost resti fora de control fiscal. L’abril del 2019 va transcendir que els 20.000 professors que fan l’assignatura de religió suposen un cost anyal de 700 milions d’euros per a l’Estat i que els bisbes van rebre 268 milions de l’Estat per mitjà de la casella de la declaració de l’IRPF, la major quantitat de la història recaptada per aquest concepte.

La institució, favorable al model de família tradicional i al manteniment del Valle de los Caídos però detractora de l’avortament, l’eutanàsia o la renda mínima, ha protagonitzat darrerament episodis surrealistes de censura, com ara la presentació d’una querella contra Netflix per una comèdia sobre Jesucrist o la petició d’eliminar l’estàtua d’un diable que representa la llegenda de l’Aqüeducte de Segòvia, en considerar que atempta contra els sentiments religiosos. El mateix delicte que volien emprar contra l’actor Willy Toledo per haver-se cagat en Déu, contra l’artista Abel Azcona o les dotze imputades per la processó del ‘Coño Insumiso’, absoltes perquè el jutge la va circumscriure a la llibertat d’expressió.

A títol individual, hi ha barbaritats a dojo: el bisbe de Còrdova es va alegrar públicament de l’auge de l’ultradreta a Andalusia; l’arquebisbe de Sevilla va qualificar el feminisme “d’il·legal i digne de foguera” i el de Toledo demanava deixar tranquil Franco amb el pretext de “no donar voltes a quelcom que va succeir fa 40 anys”. El bisbe de Castelló va assegurar que el matrimoni homosexual “crea fills pertorbats”; durant la Setmana Santa de 2019 la Virgen del Baratillo de Sevilla s’hi va passejar amb el faixí de Franco i a principis de 2020 una macrocausa de pederàstia a Xile va concloure amb la imputació de set religiosos espanyols.

Desenes d’alumnes denuncien presumptes assetjaments sexuals i abús de poder a l’Institut del Teatre Una recerca del diari Ara assenyala els professors Joan Ollé i, els ara retirats, Jorge Vera i Berty Tovías; Joel Joan s'afegeix a la polèmica via Twitter

Desenes d’alumnes denuncien presumptes assetjaments sexuals i abús de poder a l’Institut del Teatre Una recerca del diari Ara assenyala els professors Joan Ollé i, els ara retirats, Jorge Vera i Berty Tovías; Joel Joan s'afegeix a la polèmica via Twitter

Tocaments, insinuacions, vexacions, abús de poder, amenaces de no trobar feina si no s’accedia als seus desitjos… Totes aquestes conductes han estat denunciades per desenes d’exalumnes de l’Institut del Teatre. El presumpte autor dels fets descrits és Joan Oller, director teatral i professor de 66 anys, dels més remarcables a Catalunya. Els fets els ha fet públics el diari Ara en un extens dossier publicat aquest diumenge. Els fets denunciats els ha conegut fruit d’una recerca engegada l’octubre del 2019 i abracen un període de 30 anys.

La direcció del Teatre ha fet pública una nota on anuncia el començament d’una recerca d’ofici per la gravetat dels fets, i posa en dubte la continuïtat d’Ollé com a professor de l’escola de teatre més important de Catalunya i que depèn de la Diputació de Barcelona. 

Àlex Casanovas, com a president d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, ha declarat que és una notícia trista pel sector. Joel Joan també ha participat en la polèmica tot dient a Twitter que “Dono fe que a mi em va maltractar psicològicament fins a arribar a l’insult i l’agressió verbal”. També l’ha acusat d’anar “begut” i de “tirar sempre la canya”, en fets situats al 1992. Joan Ollé ha respost: “No em dono per al·ludit davant acusacions anònimes. Que donin la cara”.

Ollé també ha estat obertament crític amb l’independentisme català en les pàgines d’El Periódico o en el programa de Xavier Sardà a TVE, “Obrim fil”, on va deixar anar, el darrer més d’octubre, una frase referida al procés, que ara el karma li torna: “La vida és una comèdia que acaba tràgicament”.