Espanya també va ésser pionera en els camps de concentració El règim colonialista de finals del segle XIX va provocar 100.000 morts a Cuba amb un model d'extermini que el III Reich adaptaria

Espanya també va ésser pionera en els camps de concentració El règim colonialista de finals del segle XIX va provocar 100.000 morts a Cuba amb un model d'extermini que el III Reich adaptaria

La recent commemoració dels 76 anys de l’alliberament d’Auschwitz per part de l’antiga Unió Soviètica –hi van morir vora 1,3 milions de persones entre el 1940 i el 1945, 90% jueus-, i del Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust serveix per a recordar la col·laboració de l’Espanya franquista amb l’horror nazi, al qual hi va deportar 9.161 republicans en diferents camps de concentració.

Al marge de l’admiració de la dictadura vers Hitler, acreditat en els mitjans adoctrinadors del règim, del posterior refugi de veterans criminals nazis durant la Transició i la “democràcia” i del menyspreu als herois republicans –per contra, França ha guardonat amb la Legió d’Honor el membre de la resistència Francisco Larroy-, hi ha un altre aspecte molt inèdit que no difonen els mitjans de comunicació ni recull la simbòlica Llei de Memòria Històrica, a la qual 40 col·lectius han demanat garantir-hi l’accés als arxius de la Guerra Civil i el franquisme mentre un historiador n’ha recollit i geolocalitzat 5.430 vestigis. Es tracta dels primers camps de concentració de la història, que Espanya va crear a Cuba a finals del segle XIX com a resposta al desig de llibertat del país que n’era colònia d’ençà el segle XVI. De fet, aquest model va ésser copiat per França i adaptat per l’Alemanya nazi i, ironies de la història, reproduït al camp de Guantánamo instal·lat a Cuba.

Manuel Márquez, doctor en Història, explica que el general Weyler la considerava una tècnica de “reconcentració”, un atac directe a la població civil amb l’objecte d’aïllar la guerrilla dels seus grups de suport. Un grup de soldats arribava a una població per a aplicar-hi la política de ‘terra cremada’: calaven foc als habitatges, camps i graners i les famílies eren traslladades a llocs oberts vigilats per soldats armats, on patien fam, amuntegament i infeccions provinents de la manca d’higiene. Les fotografies que es conserven mostren nens reclosos i desnodrits en un estat deplorable que recorda al de les víctimes del III Reich. Atenent els testimonis, 100.000 dels 400.000 deportats hi van perdre la vida i la premsa no espanyola ho va qualificar d’extermini.

El Wilhelm Gustloff: la pitjor tragèdia naval de la història 9000 refugiats, més de la meitat nens, van morir en el naufragi causat pel submarí soviètic S-13 la nit del 30 de gener del 1945

El Wilhelm Gustloff: la pitjor tragèdia naval de la història 9000 refugiats, més de la meitat nens, van morir en el naufragi causat pel submarí soviètic S-13 la nit del 30 de gener del 1945

Si demanem al nostre entorn per la pitjor tragèdia a la mar, el més probable és que se’ns respongui amb el “Titànic” gràcies a la pel·lícula de James Cameron, Leonardo di Caprio i Kate Winslet guanyadora d’11 Òscars de Hollywood. El vaixell sortit de les drassanes de Belfast va impactar amb un iceberg, segons la versió oficial,  i en van resultar mortes 1515 persones la nit del 14 d’Abril de 1912 en el seu viatge inaugural. Però com en tants altres temes, la percepció popular i la realitat no sempre coincideixen. El Titànic no és ni de bon tros la catàstrofe marina amb més víctimes de la història. El “Doña Paz”, el “Goya ” i el “Cap Arcona ” tots van tenir entre 4000 i 7000 víctimes cadascú. Però el rècord Guiness en aquesta tràgica classificació el té el Wilhelm Gustloff que va ser enfonsat el 30 de Gener del 1945 amb una pèrdua d’entre 9000 i 9500 vides.

El Wilhelm Gustloff va ser batejat així en honor del líder suís nazi mort a mans d’un croata jueu, segons la història oficial perquè estava previst que es digués Adolf Hitler. Inicialment fou un creuer al servei de les classes treballadores. Pels catalans és rellevant perquè el WG es va encarregar de repatriar el pilots de la legió Condor alemanya després de la seva intervenció a la Guerra Civil espanyola. També va servir de col·legi electoral ambulant pels austríacs residents a Londres al referèndum confirmatori de l’annexió alemanya al 1938. I després com a vaixell militar i vaixell hospital.

Al seu darrer viatge el WG va partir de Gotenhafen, la polonesa Gdynia, al migdia del 30 de gener de 1945, transportant milers de civils que fugien de l’avenç cruel de l’exercit Roig. Aquest avenç va originar l’operació Anníbal per repatriar militars i civils alemanys a ports segurs. 60.000 persones s’apilaven al port, moltes d’elles després de dies de caminar per la neu. Es calcula que unes 10.000 persones, la immensa majoria civil, van pujar al vaixell previst per a 1900 persones entre passatgers i tripulació, tot i que el registre es va aturar a l’arribar a 6000.

A les 9 hores d’haver sortit, 3 torpedes del submarí soviètic S-13 va enviar el WG al fons del Bàltic en menys d’una hora. 1239 incloent els 2 capitans persones van sobreviure. Més de 9.000, la meitat nens, van morir per les explosions, ofegats, trepitjats per la gernació esporuguida o per hipotèrmia. La tètrica casualitat va fer que la fi del vaixell va arribar el dia que Wilhelm Gustloff hauria complert 50 anys i que feia 12 anys que Hitler era canceller. La culpa alemanya de la Guerra ha mantingut el silenci sobre aquesta tragèdia fins que els darrers anys Günter Grass al seu llibre “A pas de cranc ” (2002) i el director Joseph Vilsmaier amb la pel·lícula “Die Gistloff” del 2008 ho han popularitzat.

Algunes versions apunten a dins el Gustloff hi viatjava la magnífica Cambra d’Ambre del palau de Caterina la Gran, prop de Sant Petersburg i robada pels nazis, que ha estat recentment reconstruïda amb finançament d’empresaris alemanys. Però un cop localitzat i filmat el naufragi al 95, les restes ja havien estat saquejades aparentment per evitar una investigació com a crim de guerra.