Com vam dir en l’article anterior, al començament, els sistemes de govern representatiu, comptaven amb uns censos molt petits, fet que causava que els votants i els candidats es coneguessin personalment, però amb el temps més sectors de la societat van començar a exigir prendre part en el poder. Aquest augment del cens va causar que els votants ja no coneguessin els candidats personalment, d’aquí van sorgir els partits polítics: en comptes de votar a una persona, votem les seves idees. I com podem conèixer les seves idees? A través dels programes electorals.

Sembla una solució simple, però ara afegirem unes paraules d’Alexis de Tocqueville, exministre d’exteriors francès i un dels primers a estudiar la jove república nord-americana: ‘’no temo el sufragi, la gent votarà el que els diguin’’. Com pot ser? Fàcil, perquè si s’ha de votar entre diverses opcions, qui tingui més diners (o poder) farà tan visibles les seves que eclipsarà les altres. Aquesta situació encara perdura. Ho podem veure cada dia en tots els mitjans de comunicació, tots comprats pels diners del govern (de fet, a Catalunya gairebé no hi ha ni un sol mitjà que no compti amb les generoses subvencions de la Generalitat, unes subvencions que, com és d’esperar, no es donen sense esperar res a canvi). O també ho podem veure en el mateix sistema electoral, els partits que tenen al darrere l’establishment són els que tenen més finançament i, per tant, els que tenen més visibilitat. Com a resultat el poder sempre rau en mans dels mateixos.

Si ens hi fixem una mica, podem veure que a l’estat espanyol, el poder sempre ha anat passant del PP (amb totes les sigles que ha tingut d’ençà de la ‘’transició’’) al PSOE. Quan un es desgastava l’altre pujava (com va passar amb la Restauració Borbònica en què els partits liberal i conservador es tornaven el poder periòdicament). Després del moviment del 15M, per tal d’ocultar una obvietat tan grossa durant uns anys, van aparèixer a escena Podemos i C’s, partits que, tot i que es presentaven com a ‘’forces del canvi’’ i ‘’democràtics’’ al final es va acabar demostrant que tan sols eren unes crosses pels partits ‘’tradicionals’’.

Rousseau ja ens va advertit en la seva obra que, en el cas d’elegir els nostres representants, caldria que tinguéssim mecanismes per a controlar-los. Un exemple seria poder aturar en qualsevol moment una llei que anés en contra dels interessos del poble. En el cas de no tenir aquests mecanismes no haurem elegit pas representants, sinó que haurem elegit caps. Hom pot afirmar, però, que un mecanisme que tenim és el de votar a un altre candidat (o partit). Mes, com ens podem assegurar que el nou partit elegit complirà el que va prometre? Posem un altre exemple actual: Ada Colau va prometre acabar amb els desnonaments i amb els apadrinaments i amiguismes.

Per una banda, no hi ha hagut mai tants desnonament a Barcelona com en l’època en què ha governat Ada Colau, i, per l’altra, ha estat la primera batllessa de la història de la ciutat que ha estat imputada precisament per tràfic d’influències a organitzacions afins (a més a més que la majoria de membres de Barcelona en Comú han apadrinat amics i parelles perquè entressin a treballar al consistori amb sous ben generosos). Tirant més cap a les més altes esferes del poder, no s’omplia la boca el PSOE que mai no apujaria la llum i el gas si ells governaven? Just quan ells governen aquests serveis arriben als preus més alts de tota la història.

Podem concloure, doncs, que votar a un altre candidat no garanteix que es compleixi el que dirà perquè com hem vist abans, no hi ha cap mecanisme que ho permeti i, qui tingui més diners, invisibilitzarà les altres opcions que no li siguin convenients. El resultat de tot plegat és que el poder no rau en el poble, sinó en els partits polítics (segurament no se n’ha sorprès ningú d’aquesta afirmació).

Atès que el poder rau en els partits polítics (de fet, i això s’ensenya a 1r de ciències polítiques, la raó de l’existència d’un partit és arribar al poder, ni servir al poble, ni servir als seus propis votants), ens hem de demanar com s’arriba a la cúpula d’un partit. Bé, com hem dit abans, quan un diputat trenca la disciplina de vot, pot tenir greus problemes, per tant, per a arribar a la cúpula cal dir sempre que sí a les persones de més amunt, establir aliances (que després es poden trencar si convé) i altres pràctiques que no tenen per què ser gaire ètiques. Naturalment, les persones amb veritable talent i autèntica preocupació pel benestar d’altri no acostumen a arribar gaire lluny o bé perquè ben aviat es rebel·len contra els de més amunt defensant les seves conviccions o bé perquè són apartats per d’altres del mateix nivell que volen escalar ràpidament. Això fa que els que arriben a la cúpula acostumin a ser els més grisos, els qui menys principis tenen.

Un altre exemple personal: durant uns mesos, vam coincidir amb un noi d’un dels municipis més importants de la seva vegueria. El noi, de 18 anyets acabats de fer, militava en un dels partits més importants de Catalunya i anava a la Universitat de Barcelona a fer un grau d’humanitats perquè, a les municipals, per tan sols una mica més de 200 vots, no li havia tocat l’acta de regidor i, bé, va haver de cercar una alternativa en un grau en què fos fàcil d’entrar i no gaire ‘’difícil’’ (no volem menysprear les humanitats, de fet, l’autor d’aquest article és filòleg en dues llengües). Amb els companys d’universitat tenia dues cares, amb la majoria era summament encantador, però si hi havia algú que li pogués fer ombra ràpidament posava la resta de companys en contra seva (una actitud molt pueril però molt efectiva al cap i a la fi).

Un cop a la cúpula què cal fer? Triar el millor candidat, no el més apte per a governar, sinó el que guanyi més vots. El més apte per a governar es pot posar nerviós davant del públic o potser no és massa gran i no pot connectar prou amb el sector més jove de la població, per tant no serviria.

De tot el que hem explicat en concloem el següent: els candidats a governar el país no són els més qualificats (de fet, al Parlament de Catalunya hi ha força gent que tan sols té batxillerat) i ni tan sols els que tenen unes idees més fermes. Tot el contrari, hi acostuma a regnar el narcisisme, l’infantilisme i la ineptitud (segur que el lector en podrà trobar exemples per ell tot sol).

Com comentàvem en l’article anterior, antigament hom anava al parlament a exposar-hi les seves idees, davant les discrepàncies mirava de convèncer. Hom anava al parlament a convèncer i a ser convençut per tal d’arribar a un acord. Però amb en el sistema de partits, el parlament s’ha convertit en un simple mesurador de poder.

Per a resumir aquest article: en comptes de ser a les mans del poble, el poder rau a les mans d’una elit política, que no cal que tingui gaire formació ni principis ni vocació de servei públic i el poble no té cap mecanisme per a fer complir la seva voluntat.