Continuem amb la sèrie d’articles dedicats a la manipulació, que vam començar amb la psicologia inversa i que va tenir el darrer article centrat en la teoria de la conspiració.

L’exigència de proves és una de les maneres que té el sistema per a impedir que la dissidència pugui desmuntar operacions d’estat com ara el 17-A, el procés espanyol per a matar la independència, l’11-M o l’assassinat de Kennedy.

El primer que cal dir és que les proves es fan servir pel terreny judicial, no pas en el polític, ni en la vida. Quan ens van prometre que farien la DUI 18 mesos després del 27-S del 2015 (és a dir, abans del 27 de març del 2017) o que declararien la independència en 48 hores si es guanyava el referèndum del 1r d’octubre del 2017, la majoria els va creure. El que sí que s’ha provat, després, és que ens enganyaven.

Però és que, a més d’això, a Catalunya hi ha una ocupació de fa 3 segles, per tant, no té sistema judicial ni lleis ni policia, com demostra el fet que el Major Trapero dels Mossos estava disposat a detenir el Govern de la Generalitat. Per tant, és impossible provar traïció al poble de Catalunya. Trair Catalunya no és delicte al codi penal espanyol, per tant, cap policia espanyola cercarà proves d’un delicte inexistent, que cap jutge espanyol jutjarà. Cap independentista hauria de demanar proves de traïció a l’independentisme. Solament després de la independència amb lleis, jutges i policia catalans es podrà fer una investigació, jutjar i, si s’escau, condemnar per traïció al poble de Catalunya.

Un altre aspecte on el sistema abusa del desconeixement general són els tipus de proves. Ens han manipulat per a fer-nos pensar que solament els documents són proves. Això es fals i greu. Proves admissibles en dret també ho són la confessió. Els processats al judici del procés han confessat no haver declarat res; els qui volen justificar-ho i diuen que, per a salvar-se de la presó, hom diria qualsevol cosa s’estavellen amb el fet que no s’abaixés la bandera espanyola del Palau de la Generalitat o no s’inscrigués al DOGC la Declaració, cosa que confirma que no es va declarar res.

Un altre mitjà de prova són els acaraments entre parts que tenen versions diferents d’uns fets, per tal que es pugui veure qui menteix i qui diu la veritat. Però, a Catalunya, no és possible fer-los perquè els líders processistes fugen de debatre amb independentistes que són censurats als mitjans. Un altre tipus de prova són  les presumpcions, és a dir, una mena de valoració de probabilitats: que en una assemblea de la CUP s’iguali a 1515 o que cap dels 72 diputats denunciessin la falsa DUI del 27-S, estableix la presumpció de tupinada i de conxorxa, respectivament.

Un altre punt amb el qual es manipula la població és la càrrega de la prova. És el poder -que té l’autoritat, els instruments, els diners i el temps- qui té l’obligació d’oferir una versió oficial impecable, cosa que gairebé mai no passa com, per exemple, en dos casos rellevants a Catalunya: les circumstàncies de la mort de la Muriel Casals i també l’autoria de l’organització dels atacs a les Rambles i Cambrils el 17-A del 2017. El jornalisme lliure -espècie en extinció al món i, més encara, a Catalunya- fa prou amb exposar les contradiccions i falsedats de la versió oficial.

Per si amb això no n’hi havia prou, la dissonància cognitiva acaba per fer inútil la millor i més determinant prova. Si no és vol acceptar fets traumàtics i contradictoris, n’hi ha prou amb tapar-se els ulls. Catdavant va provar de la manera més senzilla i irrefutable que Forn, Sanchís, Turull i Rull van fer una falsa vaga de fam per a manipular l’independentisme. Turull va confessar prendre-hi glucosa, a RAC1. Prendre glucosa és incompatible amb fer vaga de fam. Doncs, vam rebre comentaris desagradables de persones incapaces de superar la seva dissonància.

De la mateixa manera, està provat que Catalunya és un règim parlamentari, per tant, el discurs de Puigdemont el dia 10 d’octubre i els 8 segons de república van ser un engany criminal contra el poble, fet amb la complicitat de tots els partits, mitjans de comunicació, ANC, Òmnium i opinadors.

En els articles propvinents continuarem a col·laborar en construir l’estratègia independentista, com ens vam comprometre a fer en aquest editorial recent. Si us plau, ajuda’ns a guanyar la guerra contra les clavegueres de l’Estat espanyol i fes arribar aquest article i tots els de Catdavant a tots els independentistes que coneguis.