Catalunya no és independent gairebé 4 anys després d’haver guanyat aclaparadorament el referèndum d’independència del 1r d’octubre del 2017. Referèndum que no calia fer perquè vam guanyar les plebiscitàries del 27-S del 2015 que havien de portar a la declaració unilateral d’independència en 18 mesos.
Plebiscitàries que no haurien estat necessàries perquè Catalunya és un estat ocupat militarment i l’únic que caldria és que l’ocupant se n’anés, però bé…
Els fets són que el poble de Catalunya va votar aclaparadorament, més del 90% per cent dels vots a favor del sí. Segons les lleis de desconnexió i referèndum aprovades pel Parlament de Catalunya el 6 i 7 de setembre s’havia de declarar la independència en les següents 48 hores després que els Síndics Electorals validessin els resultats. Però com que l’estat va destituir els síndics, la qüestió va entrar en la incertesa i desorientació tan clàssiques del procés. El dia 3 el discurs de Felipe VI i la vaga general a Catalunya van permetre als guionistes del procés guanyar uns dies més. En principi hi havia d’haver ple dilluns dia 9. El dia 8 hi va haver una gran manifestació unionista, 7 dies després del referèndum. No en van fer cap abans. Devien tenir millor informació els líders unionistes que el poble de Catalunya. Sabien que el Parlament no declararia la independència ni l’1 ni el 2 ni cap dia fins al 8 si van triar aquesta data per fer-la.
El ple del dia 9 es va passar al 10 i el dia 9 els mitjans de comunicació, sens dubte seguint un guió, es van dedicar a insistir-nos en la possibilitat de la via eslovena de fer una declaració que restés suspesa.
Finalment el dia 10 a la tarda en una sessió marcada per cops de teatre retards i sortida dels diputats unionistes, Carles Puigdemont fa un discurs.
El discurs està orientat a fer creure a l’independentisme que es declararà la independència. Hi ha un abús de la ignorància majoritària del poble, atès que Puigdemont no pot declarar la independència sense que ho hagi votat el Parlament. Puigdemont anuncia que Catalunya s’ha guanyat el dret a ser un estat independent en forma de república. Llavors fa una pausa dramàtica de 8 segons on l’independentisme celebrem la independència creient que s’ha declarat o es declararà immediatament. 8 segons després el President de la Generalitat espanyola a Catalunya afirma que amb la mateixa solemnitat es decideix deixar en suspens la declaració per poder negociar amb l’estat espanyol. Sonen crits de “traïdors” als carrers i places de Catalunya. Però sobretot regna la decepció.
Hem estat enganyats. Fins i tot si s’hagués fet correctament l’aprovació i la suspensió haurien hagut de ser votades a part, una després de l’altre. L’engany és tan evident que Puigdemont es refereix a aquests fets al seu llibre “M’explico” com al dia de la suspensió de la no-declaració d’independència. Els mitjans de comunicació els dies següents es guanyen les seves subvencions i publicitat institucional, abusen de la dissonància cognitiva (que expliquem avui en un altre article) de qui no vol creure que hem estat traïts i ens diuen que estem en presència d’una “jugada mestra” posant la pilota al camp espanyol. Llàstima que la jugada mestra és contra el poble de Catalunya. Tant és així que Puigdemont ha reconegut després “haver-se equivocat” no declarant la independència en aquell moment (deu voler dir no instant que el Parlament la declari) 17 dies després, el 27 d’octubre, viurem la segona falsa declaració d’independència. Però això ja ho explicarem la setmana vinent.
Això que heu escrit en aquest article, us ho creieu de debó? Quin cùmul de falsetats.