Aquesta setmana, tanquem el cicle de 4 articles de documentaris polítics que vam encetar amb “Frente a la gran mentira”  i vam continuar amb “La estafa de Andorra”, amb el qual té punts de contacte. La darrera setmana, comentàvem l’esmena a la totalitat del procés que representa “La Mentida, el documental de la veritat”.

El documentari se centra en l’àudio d’una conversa entre Jorge Fernández Díaz, ministre de l’Exterior espanyol i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, que es fa públic el 21 de juny del 2016. És una conversa que va ser lliurada al diari “Público” -pel qual hi apareixen Carlos Enrique Bayo i Patricia López- en un ‘pen’ enviat anònimament. Crida molt l’atenció que el documentari afirmi que l’enregistrament va ser fet per de Alfonso, cosa que rebaixa la realitat de la conversa enregistrada i obre el dubte raonable de si va ser el propi entorn de de Alfonso qui va entregar l’enregistrament a “Público”, fet que faria que tot el que s’hi veu fos un muntatge enregistrat per a filtrar-ho.

El documentari estableix la dicotomia policia bo/policia dolent, representats respectivament per José Manuel Villarejo i Jaime Barrado. Les converses que tenen lloc a l’octubre del 2014 pretenen perjudicar Xavier Trias abans del 9N, amb suposats comptes a Suïssa. Altres temes que hi apareixen són els GAL i accions contra Podemos.

Un dels temes on s’aprofundeix és el tema central del documentari “La estafa de Andorra” pel que fa a Mas, Junqueras i Pujol i les coercions a la Banca Privada d’Andorra i els atacs a la sobirania d’aquest estat. El format i la narració s’assemblen força al d’aquell documentari, impressió reforçada perquè comparteixen la veu del narrador, Jordi Boixaderas. També s’hi esmenta el cas de les agressions a la doctora Elisa Pinto, que ja vam explicar a Catdavant, i els enregistraments de polítics madridencs i de Victoria Álvarez, pels quals es va contractar Método 3.

La construcció del documentari és bona, però la crítica no en pot ser. Un documentari per a despullar les clavegueres de l’estat no pot estar dirigit per Jaume Roures de Mediapro, ni ser emès per TV3, atès que ambdós són peces destacades del sistema que, per definició, no faran tombar. D’altra banda, s’hi formula el 9-N com una eina independentista, quan la realitat és que va ésser un parany per a impedir que fóssim independents llavors, al 2014.

El més greu, potser, és que els superlatius que s’hi fan servir per a definir el contingut del documentari fan pensar que les clavegueres d’Interior no tenen afers encara més foscos. El documentari no fa menció a l’“Expedient Royuela”, malgrat que s’hi parla de Germà Gordó i d’Al Kassar, que són noms que surten al documentari i figuren a l’expedient. Tampoc no hi ha cap referència a l’11-M ni al 17-A, tot i que cal reconèixer que la jornalista Patricia López ha fet aportacions destacades en el cas dels atacs a Catalunya. Tampoc no parla de la infiltració a Catalunya per a impedir la independència, que expliquem en aquest article.

Per acabar, hi ha un testimoni suposadament anònim que apareix amb màscara i veu deformada, suposadament, per a protegir-lo de les clavegueres. Però això no és cert perquè el descriuen com a funcionari del ministeri d’Interior, cosa que redueix molt el nombre de persones que poden tenir la informació que ell difon. Però, encara més, aquest personatge té el tic d’acabar les frases amb un “no?”, cosa que l’identifica de manera inequívoca. Seria una aplicació de manual de la lingüística branca forense que va permetre de detenir l’”Unabomber”, Theodore Kaczynski, el matemàtic, filòsof neo-ludita i terrorista estatunidenc que, entre el 1978 i el 1995, va matar 3 persones i ferir-ne 23 amb explosius enviats per correu, i que va ésser detingut perquè la publicació a la premsa del seu “Manifest” va permetre a la seva cunyada d’identificar-lo per com escrivia.

Tot plegat fa pensar en un documentari fet per les clavegueres per a limitar els danys i reforçar processistes i el procés al complet. A diferència de “La Mentida” i, en menor mesura, de “Frente a la gran mentira”, no causa dissonància cognitiva a l’espectador i el manté dins la zona de confort, que cal abandonar per a créixer personalment i nacional.