El número 1943 de la revista “El Temps”, publicat el dilluns 6 de setembre, inclou una entrevista a Oriol Junqueras. La vam llegir amb voluntat de servei al nostre públic sense esperar gran cosa atès que, a Catdavant, ja hem parlat del renunciament a la unilateralitat, no solament de Junqueras sinó d’altres indultats del seu partit, com ara Carme Forcadell o també Dolors Bassa que, endemés, la considera estúpida.
Malgrat això, ens ha compensat llegir l’entrevista. És cert que és amarada dels dos mantres actuals d’ERC: que la comunitat internacional demana que siguem campions de la negociació i que per a fer la independència hem d’ésser més per a poder-la fer; curiosa excusa aquesta d’un partit pretesament independentista que fa seus arguments unionistes, repetits dia sí i dia també pels seus representants.
Junqueras afirma que per a ser independents és imprescindible el reconeixement internacional, i això no és exactament així perquè el Conveni de Montevideo del 26 de desembre del 1933 exclou el reconeixement internacional de les condicions per a ser estat independent. Però no en farem un drama. En primer lloc, perquè certament sense reconeixement internacional la vida d’un estat és farcida de dificultats i, en segon lloc, perquè a Catalunya -on entre polítics i mitjans de comunicació ens han ocultat la tupinada a Escòcia, ens han fet creure que es va declarar la DUI, que Forn, Sànchez, Turull i Rull van fer una vaga de fam mentre prenien glucosa, no ens han dit la veritat del 17-A o de les circumstàncies de la mort de la Muriel Casals– no estem encara per “Convenis de Montevideo”.
Junqueras esquiva moltes qüestions que considera irrellevants (l’actualització del pujolià “Això no toca”). També nega que el que diu ara del fet de negociar contradigui el que deien abans (recordeu Junqueras que va declarar a l'”Avui” “Doneu-me 68 diputats i declaro la independència aquesta tarda”? Era juny del 2013). Però el mes gruixut són un parell de qüestions aptes solament per als paladars més refinats i que l’entrevistador, com és costum als Països Catalans, no rebat.
La primera és dir que demanen autodeterminació, amnistia i independència. Com que Junqueras i el jornalista no tenen dret a no saber, és impossible demanar autodeterminació i independència en la mateixa frase. Autodeterminació equivaldria al nostrat i sense equivalent internacional “dret a decidir”, i independència equival a autodeterminar-se (encara que en el cas català es tractaria de posar fi a una ocupació que dura tres segles) en el seny d’ésser un estat plenament sobirà, un dels resultats possibles de l’autodeterminació.
De fet, al 9-N, en aquell referèndum d’independència fallit amb pregunta doble i resposta triple, els del NO i els del SÍ-NO també haurien exercit aquest dret sense votar independència. Junqueras ens proposa alegrement anar de vacances amb “tot inclòs” i mitja pensió tot alhora, i “El Temps” ho publica tranquil·lament.
La segona qüestió és una aixecada de camisa quan afirma que anys abans d’acabar a la presó va comentar que era possible acabar reclòs per Espanya com a conseqüència de fer un referèndum d’independència com el que preparaven… Com? Anys abans? Referèndum? No. Anys abans -llevat de la consulta del 2014 que ràpidament va orientar-se a consulta no vinculant (procés participatiu, el varen batejar)- ens van prometre fer la DUI 18 mesos després del 27-S del 2015. Sense referèndum. I el referèndum se’l van inventar al 2016 i el van convocar el 2017.
És a dir, en cap cas “anys abans” que l’empresonessin al 2017. O sigui que Junqueras o bé ha mentit a l’entrevista tot dient que fa anys parlava d’un referèndum que no era previst públicament o, el que és encara molt pitjor i molt més probable, mentre demanaven el vot per a fer la DUI que no pensaven fer, ja tenien decidit d’inventar-se un referèndum que no pensaven aplicar.
