Aquesta setmana va fer 6 anys de les plebiscitàries que, el 27 de setembre del 2015, haurien d’haver dut Catalunya a la independència.

Per als qui som independentistes de fa temps, les coses es van fer premeditadament malament i no hi va haver mai la intenció de fer la independència, malgrat que el llavors president, Artur Mas, digués que n’hi havia prou amb obtenir la majoria absoluta d’escons.

L’absència de llista única -que ni ANC ni Òmnium van pressionar per a obtenir i que Gabriel Rufián d’ERC es va encarregar de denigrar públicament- i el fet d’establir un període contra natura de 18 mesos per a declarar-la -en comptes de fer-ho immediatament- van enviar a les cancelleries i mitjans de comunicació del món (vam parlar amb alguns d’ells aquella nit, els quals ens van confessar que eren allà per aparençar però que sabien de cert que no hi hauria independència) que la cosa no anava de debò.

Es van presentar dues llistes autodenominades independentistes: Junts pel Sí, que reunia Convergència (ja deslligada de la seva eterna coartada Unió), ERC, Demòcrates (escissió de la pròpia Unió) i independents; i d’altra banda la CUP. 

Junts pel Sí, amb un programa que parlava de DUI abans de 18 mesos i sense referèndum previ, hi va obtenir 62 escons. La CUP, que va rebre campanya intensiva de telemàrqueting per Joan Vives -instigador també de Solidaritat i Primàries i que ha confessat haver fet president d’ERC Oriol Junqueras, com explicarem en un article proper- hi va obtenir 10 escons, cosa que no havia aconseguit abans ni ha repetit després.

El paper de Vives -ajudat per la seva xicota, Anna Arqué- és força sospitós, venint d’un ex-militant de llarga trajectòria a Unió i que tenia la seva ex-parella, Elisenda Paluzie, i els seus apadrinats, Junqueras i Rull, a les llistes de Junts pel Sí.

Els resultats, 72 escons, permetien d’engegar el compte enrere per a declarar la DUI en 18 mesos. Antonio Baños, però, cap de llista de la CUP, va sortir la mateixa nit a fer un paper més propi del PP o de Ciudadanos, atès que va mentir doblement en dient que no s’havia guanyat el plebiscit i que, per tant, no hi hauria DUI.

Mentida perquè les plebiscitàries es guanyen per escons, no pas per vots i perquè els independentistes també vam guanyar en vots: exclosos Unió i Comuns, que no van fer campanya ni pel Sí ni pel No a la independència, el resultat en vots va ser de 55% a 45% a favor de la independència.

D’aquell moment ençà, hem viscut 6 anys de desgavell. La CUP va vedar Artur Mas en una assemblea surrealista igualada a 1515, que va portar Carles Puigdemont, dofí de Mas, a la presidència. Els 18 mesos van passar sense fer la DUI, que va ser substituïda per un referèndum el 1r d’octubre del 2017. Els independentistes vam tornar a guanyar-lo abassegadorament amb 90% de Sí, però, en comptes d’una DUI real en 48 hores com era previst, vam tenir dues falses declaracions el 10 i el 27 d’octubre.

Després vingueren presos, exiliats, falses vagues de fam de Sànchez, Rull, Forn i Turull per prendre glucosa, indults i, ara, una taula de diàleg que no arriba ni a gracieta de mal gust. La metàfora de la granota bullida en la seva màxima expressió.

Quan aprens, com explica Catdavant en aquest article que l’Estat espanyol fa servir el terrorisme d’estat i la infiltració per a impedir la independència, s’entén allò que no hi havia manera d’entendre. La història i els tribunals catalans lliures, després que farem la independència malgrat tots ells, els jutjarà.