El 13 d’octubre és un dia marcat amb sang a la història de Catalunya. Si dimecres parlàvem de com les tropes borbòniques van assassinar centenars de persones a Lleida el 1707, avui recordem Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna, executat a Montjuïc el 1909, acusat d’ésser l’instigador dels fets de la Setmana Tràgica.

La Setmana Tràgica va fer més de 100 morts, principalment a Barcelona, entre el 25 de juliol i el 2 d’agost del 1909, com a conseqüència de l’alçament popular contra les lleves de reservistes per a anar a la recentment començada guerra del Marroc. El moviment d’orientació obrera i anticlerical disposava de forta implicació femenina. S’hi van cremar molts convents i escoles i la repressió va ser bestial, amb 2.000 detinguts, 200 desterrats i 17 condemnes a mort, de les quals se’n van aplicar 5.

Ferrer i Guàrdia (Alella 1859 – Montjuïc 1909) s’allunya de jove dels ideals catòlics i monàrquics dels seus pares, pagesos benestants. Internacionalista, lliurepensador, maçó esperantista i feminista, fou al principi republicà i posteriorment va evolucionar cap a l’anarquisme.

El seu suport al pronunciament no reeixit del general Villacampa el 1886 a Santa Coloma de Farners, el  va forçar a l’exili a París, on sobrevisqué tot fent de professor de castellà i on va conèixer destacats anarquistes. L’herència rebuda d’una antiga alumna, el va permetre de posar en funcionament l’Escola Moderna quan va tornar a Catalunya.

L’Escola Moderna va sorgir amb l’objectiu de crear una educació nova, en llibertat, que fos oposada a la instrucció educativa predominant i que donava importància a l’educació com a motor del canvi social i polític.

L’Escola Moderna va oferir un gir pedagògic pel fet de centrar l’acció didàctica en la subjectivitat dels estudiants, en la seva individualitat, autonomia i alliberament.

L’Escola Moderna va funcionar de manera intermitent a Barcelona entre el 1901 i el 1909, període en el qual va ser clausurada diverses vegades per la persecució dels sectors polítics i religiosos més conservadors de la ciutat. Va tenir escolaritzats més d’un centenar de nens d’ambdós sexes, que practicaven així la coeducació, una pràctica inèdita en aquells temps, que es completava amb la publicació d’un butlletí, xerrades, recitals, teatre i la direcció de la Universitat Popular per als adults.

L’atemptat comès contra Alfons XIII el dia del seu casament per Mateu Morral, bibliotecari de l’Escola Moderna, el 31 de maig de 1906, comportà l’empresonament de Francesc Ferrer i Guàrdia, considerat instigador de l’atemptat. Fou indultat un any després, després d’una intensa campanya internacional de suport.

Amb posterioritat a la Setmana Tràgica, Francesc Ferrer i Guàrdia fou jutjat sense cap garantia ni sense testimonis favorables per un tribunal militar i va ésser declarat culpable de ser-ne l’organitzador principal i condemnat a mort. Fou assassinat legalment al Castell de Montjuïc el 13 d’octubre, amb 4 persones més.

Joan Maragall va escriure “La ciutat del perdó” per a provar d’evitar-ne la pena de mort -sense defensar la manera de pensar i obrar de Ferrer i Guàrdia- del qual en reproduïm un fragment:

“Com vos podeu estar així tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia, al bon solet del dematí, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, el portaran a un racó de fosso, i allí quan toqui l’hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s’agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill… ell, que era un home tan home com vosaltres… potser més que vosaltres!”

Va mirar de publicar-ho a “La Veu de Catalunya”, dirigida per Enric Prat de la Riba, el qual no ho va fer per un pacte amb el president del govern espanyol Antonio Maura.

Les darreres paraules de Francesc Ferrer i Guàrdia foren: “No és culpa vostra. Sóc innocent. Visca l’Escola Moderna”.

El ressò internacional d’aquesta injusta execució es va manifestar en un seguit d’actes de protestació cívica, arreu d’Europa i del món, encapçalats per persones de totes les sensibilitats humanistes i progressistes; en destaca la manifestació a París (40.000 persones). Com a testimoni simbòlic, en resta el monument erigit a Brussel·les, l’any 1911, amb el qual es fa homenatge a Ferrer i Guàrdia com a màrtir de la llibertat de pensament.

D’ençà del 1990, una rèplica d’aquesta estàtua -que va ocasionar tensions internacionals entre Espanya i Bèlgica, que fou retirada pels nazis i desplaçada dues vegades- és a la muntanya de Montjuïc, a Barcelona. Una setantena de poblacions a l’estat belga tenen carrers o places dedicades a Francesc Ferrer i Guàrdia.

Als peus d’aquest monument hi ha gravat el seu missatge: “L’ensenyament racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament els nens sobre la via ampla i directa de la investigació personal”.

La protesta internacional per l’assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia -assassinat al mateix lloc i condemnat pel mateix tipus de tribunal (militar) que ho fou el president Lluís Companys tres dècades més tard- es va repetir al 1927 per l’execució, als Estats Units, dels anarquistes Sacco i Vanzetti.

El compromís de Ferrer i Guàrdia amb el lliure pensament, fins a les darreres conseqüències, és més viu que mai en aquests temps de pensament únic, censura i persecució de la dissidència.

Llegeix articles amb temes relacionats: , , , , , ,