El 8 d’agost del 1974, el president republicà dels EUA Richard Nixon va dimitir arran del procés d’impeachment començat en contra d’ell per l’escàndol de Watergate. Watergate era el nom del complex on era situat el comitè electoral del Partit Demòcrata, rival de Nixon.
Les recerques dels jornalistes Bob Woodward i Carl Bernstein pel Washington Post i les filtracions de Gola Profunda -que va acabar per ser l’exdirector adjunt de l’FBI, William Mark Felt Senior- van ésser claus per a esclarir la veritat. Cinc lladres al servei del Comitè per a la Reelecció del President havien provat d’accedir a Watergate per a posar-hi micròfons. Allò determinant, però, fou que Nixon va dir una mentida a tota la nació en afirmant que desconeixia l’operació prèviament. L’aparició d’una veta que demostrava que sí que la coneixia (“pistola fumejant o smoking gun”) va fer que la seva posició esdevingués insostenible.
És evident que ni els fets en si, ni la rellevança dels protagonistes -un president dels Estats Units en exercici relligat amb un vicepresident del Parlament de Catalunya a pocs dies d’ésser dissolt- no són comparables. Tanmateix, com que els escàndols a Watergate han estat dotats del sufix -gate, a Catdavant hem emprat aquest sufix mateix en els articles “Spygate” i “Crashgate”, tots dos en relació amb Fernando Alonso.
Sí que és remarcable, per contra, que els àudios i vídeos que Directe 68 ha publicat -partit polític assistent a totes dues reunions-, demostrin que Josep Costa va mentir quan va dir que ignorava la presència de partits pretesament xenòfobs. L’àudio de la primera reunió demostra com hom parla durant uns quants minuts de la presència del FNC a la cimera i de la incomoditat que això comporta per a alguns partits. Les afirmacions privades de Costa a un dels assistents de la cimera, tot dient que no ho va sentir perquè tenia el micròfon apagat, són l’equivalent barroer a l’afirmació dels nens de no poder lliurar els deures perquè se’ls ha menjat el gos.
Aquest sol fet, de tan greu que és, hauria d’haver motivat la dimissió de Costa. Però el pitjor de tot no és el fet en sí, sinó la reacció dels partits rivals i dels mitjans de comunicació. Principalment ERC -el secretari d’organització del qual, Sergi Sabrià, va tenir una polèmica intensíssima amb Costa per l’assistència a la reunió-, i també la CUP, haurien d’haver aprofitat la publicació dels enregistraments per a fer escac i mat a Costa. Com que no ho han fet, tot i tenir-ho en safata d’or, fa pensar que tot és una escenificació entre socis i no pas una lluita per l’hegemonia i perquè el poble de Catalunya sàpiga la veritat de la política catalana.
Tampoc els mitjans de comunicació de Catalunya han estat a l’alçada dels mitjans que llavors van tractar el cas Watergate. En comptes d’indagar què va passar a la cimera, han emmudit els enregistraments que han rebut –a excepció de El Periódico, que en va publicar extractes- i que són públics a les xarxes, on és demostrat com s’enganya la gent en reunions polítiques. Es fa palès, doncs, que la suposada tensió entre els mitjans de comunicació unionistes i processistes i entre aquells qui fan costat a ERC o a Junts per Catalunya, és tan sols teatre per a mantenir el recolzament electoral de cada capelleta. A més a més, mai no publiquen res que posi en perill la persistència del règim d’ocupació espanyola de Catalunya, que fa tres segles que dura. La manca de mitjans de comunicació lliures n’és tant la causa, com la conseqüència.
