Els darrers dies han estat farcits de declaracions que no han caigut bé al moviment independentista. D’una banda, Oriol Junqueras tancava la porta a la unilateralitat, cosa que equival a renunciar a la independència, sobretot si ho fas saber per premsa, perquè rebutjar-ho tot o posar condicions impossibles per a la independència, la fa impossible. Les seves paraules van rebre suport del socialisme i els comuns i crítiques de la CUP i Junts per Catalunya.
Artur Mas, d’altra banda, quan nega que 52% permet d’exercir la unilateralitat, no solament demostra no ésser independentista, demostra no ésser demòcrata atès que atorga més drets a 48% que no vol la independència que no pas a 52% que sí la vol. A les xarxes, parts propenques a Junts li han recriminat que, per culpa del PDeCat, ERC i no pas Junts presideix la Generalitat. D’altres parts, menys partidistes, comprenen ara, amb anys de retard, perquè Artur Mas va impedir la independència de Catalunya amb una pregunta-parany que va convertir el que havia d’ésser un referèndum per la independència en una enquesta, eufemísticament batejada com a procés participatiu el 9-N del 2014.
Però, l’enrenou més gran ha estat ocasionat per les afirmacions de Jordi Sànchez, secretari general de Junts per Catalunya i ex-president de l’ANC, quan diu que el 1r-O no era un referèndum per a declarar la independència, sinó una eina de pressió contra Rajoy. Les seves paraules, publicades al diari Ara, han desfermat la indignació entre l’independentisme de base i han produït respostes previsibles de 4 àmbits per a desmarcar-se’n, i també 2 silencis molt significatius.
Per part de l’ANC, 18 secretaris nacionals del temps de Sànchez com a president s’han oposat a les seves declaracions. Tristament, aquests membres del secretariat no devien haver llegit la “Traïció dels líders” que ja ens advertia de Jordi Sànchez, quan van fer-lo president passant per sobre dels vots populars, no una sinó dues vegades.
Un altre atac ha arribat de l’editorial de Vilaweb, lacònicament titulat “Jordi Sànchez”, on demana qui eren aquests que no consideraven el 1r-O com un referèndum d’independència. Tristament, Partal cau en allò que en anglès diuen “too little to late” perquè no solament no va informar que Sànchez era tòxic pel catalanisme, sinó que va col·laborar a emmudir que Sànchez, Turull, Forn i Rull feien una falsa vaga de fam tot prenent glucosa al 2018.
Un tercer focus ve de l’interior de Junts. El Nacional filtra una informació d’Europa Press, la qual indica, sense donar noms, que hi ha sectors que s’organitzen per a forçar la dimissió de Sànchez. També informa convenientment que Sànchez ha trencat ponts amb Waterloo, cosa que protegeix Puigdemont. Crida molt l’atenció que El Nacional faci difusió d’una notícia sorgida d’un mitjà amb vincles amb l’Opus Dei i la dreta espanyola i catalana, fundat igual que l’ABC per la família Luca de Tena, i encara més que Europa Press protegeixi Puigdemont dels efectes del “Sànchezgate”.
Per a arrodonir la situació, Reagrupament -que ha passat d’ésser una part interna d’ERC a un partit polític independent i a presentar-se amb Junts- ha demanat la dimissió immediata de Sànchez. Ho ha fet en boca del seu president Josep Sort, el qual va ésser retirat de les llistes de JxCat a les darreres eleccions pels insults publicats a Twitter contra Ada Colau. Sort també ha demanat una impossibilitat: que s’alci la suspensió de la DUI; DUI que, com resta demostrat al judici del procés i al documentari La Mentida, mai no es va declarar.
D’altra banda, “sorprèn” el silenci de Carles Puigdemont en tot aquest afer. I també que l’unionisme no hagi fet sang de quelcom que l’ajuda a trencar el relat processista.
