Quebec és administrativament una de les 10 províncies que són part de l’estat de Canadà. Hi viuen més de 8 milions de persones, en un territori de més de 1,5 milions de quilòmetres quadrats, més de 20 vegades el territori dels Països Catalans. S’hi parla predominantment el francès. Va ésser colonitzat per França però va passar a domini britànic al 1763 pel tractat de París pel qual Lluís XV es va estimar més conservar Guadalupe pel seu sucre que no pas el Quebec.
El Quebec ha fet dos referèndums de sobirania: el primer al 1980, oficialment guanyat pel “NO” a la independència per 59’56, contra 40’44 a favor del “SÍ”. Cal aclarir que no era un referèndum d’independència pròpiament, sinó que proposava d’engegar negociacions amb l’estat canadenc, i s’hi va formular una pregunta ben enrevessada. No s’acostuma a comentar a Catalunya que Pierre Trudeau, el quebequès de naixement que era primer ministre canadenc i pare de l’actual primer ministre Justin Trudeau, va dir que ni amb 100 a favor del “SÍ” no hauria pas negociat la independència del Quebec.
És a dir, més aviat era un procés participatiu com el que Mas, CIU, ERC, CUP i ICV van inventar-se per a impedir la independència de Catalunya el 2014, en avinentesa del tricentenari del 1714. Al segon referèndum, el de 1995, on hi va haver escenes de divisió entre els líders independentistes, el resultat va ser molt més ajustat: 50’58% a favor del “NO” i 49’42% a favor del “SÍ”; solament 54.000 vots de diferència. Contràriament al referèndum català del 2017, l’unionisme s’hi va manifestar abans del referèndum i no pas una setmana després.
Després del referèndum, Canadà va establir la Llei de Claredat, que demanava pregunta i majoria clara, i permetia la secessió de les zones que hi haguessin votat en contra; i tot decidit per Canadà. Recentment, el Tribunal d’Apel·lació del Quebec ha refermat la unilateralitat i que 50% +1 equival a majoria clara, però això amb l’independentisme lluny de màxims històrics, qui sap si sense remuntada possible, és fer volar coloms.
El cas de Quebec costa de comparar amb els processos a Europa perquè no té a veure amb la recuperació de la nació originària, sinó amb resoldre un conflicte resultant d’entre els colonialismes francès i britànic. De fet, al referèndum del 1995, els membres de les nacions originàries van votar separadament i per endavant contra de la independència, amb percentatges per sobre de 90%.
Com ja vam aclarir en un article recent de Kosovo, Catalunya té dret a recuperar la llibertat arrabassada el 1714. No es tracta de comparar nacions ni mèrits o drets a ésser independents, es tracta que la majoria social, electoral i independentista, segrestada per Junts, ERC i CUP -que ni amb 74 escons fan la independència- trobi la via més ràpida i eficaç per a recuperar la llibertat, d’aprendre d’altres processos per a evitar les errades que han impedit la independència i seguir el camí de les nacions que han recuperat la llibertat.
El camí de Catalunya és únic al món i a la història: passa per desmuntar l’engany processista que fa 10 anys que evita fer la DUI, sense referèndum abans.
