L’article que vam escriure fa uns mesos sobre les circumstàncies de la mort de Muriel Casals (“Més ombres que llums en la mort de la Muriel Casals ara fa cinc anys”) ha tingut un doble efecte en els nostres lectors, al juliol. Per una banda, un augment en el nombre de lectures i, per l’altra, molts comentaris de lectors a les xarxes que afirmen que, de bon principi, no es van creure la versió oficial i -el que és més significatiu- unànime de la mort de la Muriel. No repetirem els arguments exposats en aquell article que recomanem de llegir o tornar a llegir per a poder copsar més bé el que comentarem aquí.

El més important és el quadre mental previ on cal estar per a poder tenir possibilitats d’arribar a la veritat. Catalunya està ocupada fa 300 anys, per tant, no té jutges, lleis, partits polítics, mitjans de comunicació, Parlament o policia ni lliures, ni democràtics, ni catalans. Així que és impossible saber la veritat d’un presumpte magnicidi, com seria el de Muriel Casals, fins que la independència de Catalunya permeti de tornar a tenir estructures d’estat. En aquest ordre, i no al contrari, com ha fet creure a l’independentisme de base un dels principals enganys processistes.

El que cal fer és exposar com els fets posteriors a la seva mort són conseqüents amb el fet que la seva mort sigui un crim d’estat. En concret, cal estudiar què va passar amb la informació sobre la seva mort, què ha passat amb els qui van dubtar públicament de la versió oficial, el comportament de l’Estat espanyol els darrer anys i què ha passat amb la independència d’ençà la mort de la Muriel.

En primer lloc, és impossible que cap partit parlamentari ni cap mitjà de comunicació no hagin fet conèixer el que pensa una part important de la població. És impossible d’un punt de vista matemàtic. També és contrari als interessos electorals de partits i als interessos mercantils de mitjans de comunicació, els quals guanyarien vots i audiència. A part dels 300 anys d’ocupació, el motiu més específic és la llista de diners de la Generalitat, publicada recentment, en publicitat institucional a pràcticament tots de mitjans de comunicació. Ha estat vergonyós veure mitjans exclamant-se de rebre’n menys que d’altres. Com si la diferència entre premsa lliure i premsa del règim -o entre sexe no comercial i prostitució- depengués del preu i no comencés amb el primer euro. Aquesta unanimitat per fer callar els dubtes de la població és organitzada i és part de la censura i la manipulació psicològica de la població, com ja vam explicar en aquest article sobre el comportament de grup, estudiat per Asch. Un sol digital que hi expressés dubtes esquerdaria la versió oficial i permetria que testimonis poguessin fer una passa endavant i aportar-hi proves.

Un segon aspecte cabdal és la censura i el terrorisme d’estat sofert per les poques  persones que han gosat d’exposar-hi dubtes. Com va expressar fa uns dies en una conferència -tan sols coberta per Catdavant-, David Raventós va ser segrestat, torturat i induït al suïcidi en plena vaga de fam per la independència després d’expressar a xarxes els dubtes que tenia sobre la mort de la Muriel. El documentari “La Mentida” i el llibre “Traïció a la independència”, que en parlen, han estat totalment emmudits a Catalunya.

Un punt que obliga a tirar cinc anys i mig enrere en el temps és la violència espanyola desfermada contra l’independentisme d’aleshores ençà. Que sigui inacceptable que els caps independentistes menteixin quan diuen que no s’esperaven la reacció espanyola és una cosa; una de ben diferent és que la violència dels ocupants hagi sorprès l’independentisme de base. El carnatge de ciutadans indefensos el 1r d’Octubre i la persecució judicial posterior de gairebé 3000 persones obliga a partir de la premissa que la Muriel fou eliminada. Si Espanya ha atacat públicament i indiscriminada milers de ciutadans -cosa que no fa pràcticament cap estat occidental-, és suïcida i infantil pensar que no ha comès un assassinat d’estat encobert, un crim d’estat com fan gairebé tots i, en concret, l’espanyol.

Per si tot això fos poc, els mateixos partits, persones i mitjans que n’han impedit la investigació han impedit la independència tot inventant-se un referèndum que no era al full de ruta quan la Muriel era viva i que, ara, no solament no parlen d’independència sinó que es dediquen a parlar d’amnistia, de referèndums -com el que va impedir la independència d’Escòcia-, d’ampliacions d’aeroport i de Jocs Olímpics amb candidatura espanyola de cara al 2030, cosa que cap independentista no faria.

La veritat de la mort de la Muriel, la supervivència de la llengua catalana o l’arribada de la llibertat i de la justícia a casa nostra depenen de la inajornable independència del Principat de Catalunya.