La decisió d’Amancio Ortega de deixar el sucós negoci d’Inditex a la seva filla Marta ha encès les xarxes, però no pas per la decisió −lògica− sinó perquè la caverna mediàtica ho ha volgut vendre de manera unànime com algú que va començar humilment plegant camises i de mica en mica va anar guanyant fins a assolir l’èxit. Meritocràcia pura i dura com a legitimació del privilegi heretat.
Al marge dels nombrosos escàndols per evasió d’impostos i explotació laboral en tallers clandestins, en un dels quals van morir 28 persones el proppassat febrer a Tànger, Ortega va comptar amb un suport del tot inesperat: Gerard Piqué. En una entrevista al programa El Hormiguero d’Antena 3 amb Pablo Motos –el qui fa un temps des de Telecinco ensabonava Abascal quan Vox no tenia representació parlamentària–, el central blaugrana va lloar Ortega i Ayuso com a models d’èxit i Estats Units com a referent cultural.
Sigui perquè els projectes lluny dels terrenys de joc –l’Andorra, el tennis, el món empresarial–, li han fet perdre contacte amb la realitat o perquè és hàbil per dir el que volen sentir en cada escenari, el jugador blaugrana va pixar fora de test i va arribar a dir que quan ve a Madrid sent que l’estat anímic de la capital és millor que el de Barcelona. Un discurs neoliberal Upper Diagonal que no té res a veure amb aquell jugador que no fa tant va renunciar a la selecció espanyola.
Ortega, que fa pocs mesos va crear tres societats a Malta per estalviar impostos del seu nou iot, se’n vendrà un per 76 milions i en comprarà un altre per 182.
