La revelació dels Pandora Papers, una mena de reedició del descobriment periodístic a escala internacional dels papers de Panamà, ha tornat a despullar el cinisme i doble moral de la caverna mediàtica. 600 personalitats d’àmbits ben diversos han estat assenyalades per amagar diners a paradisos fiscals en una llista que va des de Tony Blair fins a l’exdirector gerent de l’FBI i Corinna Larsen, passant pels músics Elton John, Ringo Starr, Miguel Bosé, Julio Iglesias i Shakira.

A Llatinoamèrica hi ha implicats tres expresidents d’Estat en actiu, la majoria de tarannà conservador –Sebastián Piñera (Xile), Luis Abinader (República Dominicana) i Guillermo Lasso (Equador)–, i onze expresidents. Vargas Llosa, ja present als papers de Panamà, va utilitzar una empresa offshore per canalitzar drets d’autor i la venda de propietats. L’amant del rei emèrit, Corinna, va establir que si ella moria Juan Carlos I heretaria el 30% d’un fons hispano-saudí.

Un dels qui hi apareix és Pep Guardiola, que va tenir 500.000 euros sense declarar en un compte a Andorra fins al 2012, moment en què s’hauria acollit a l’amnistia fiscal de Rajoy. Una circumstància que ha decebut molts catalans, que el veien com un home íntegre i assenyat que instava a llevar-se d’hora a fer les coses bé.

Sorprèn el fet que els principals mitjans espanyols hagin triat fotografies de l’extècnic blaugrana per il·lustrar l’escàndol i li hagin reservat les crítiques més dures, mentre amb prou feines hagin esmentat l’actual entrenador del Madrid Ancelotti, que també hi surt. O que hagi quedat en segon terme Julio Iglesias, que va emprar una vintena de companyies offshore per comprar i gestionar el seu patrimoni. El País amagava els noms de Julio Iglesias i Miguel Bosé al titular i al text principal de la portada.

Res a veure amb la indiferència amb què fa mig any van tractar el fet que el Reial Madrid acceptés rebre 200 milions d’euros del fons Providence des de les Illes Caiman tot i saber que podia incórrer en frau de llei.

Una estratègia d’adoctrinament que recorda al modus operandi de la corrupció, que atenent alguns diaris, ràdios i televisions se centra solament en Pujol i el 3% mentre emblanqueix el miler d’imputats del PP en una seixantena de casos –“hilillos de plastilina”, diria Rajoy–, o el maremàgnum dels EROS del PSOE, entre d’altres.

També sobta que l’endemà de la revelació s’hagi sabut que l’actual ministra de Defensa, Margarita Robles, era l’encarregada de donar cinc milions de pessetes mensuals a la Casa Real. Ho feia mentre era secretària d’Estat d’Interior entre 1994 i 1996, en metàl·lic i presencialment per tal de no de deixar proves de la transacció i La Zarzuela se’n planyia perquè preferia xecs. Una notícia d’aquest tipus hauria sacsejat un país normal però sembla que els 500.000 euros de Guardiola són molt més greus.

Al marge de l’ètica periodística, caldrà seguir l’abast i conseqüències dels Pandora Papers, atenent l’impacte residual dels de Panamà d’ençà cinc anys i mig: amb prou feines va forçar algunes dimissions com ara la del primer ministre islandès i l’empresonament de l’exprimer ministre paquistanès. Aleshores els documents que van sortir del despatx d’advocats Mossack Fonseca van esquitxar Rodrigo Rato, Blesa, Pilar de Borbó, Bertín Osborne, José Manuel Soria, Platini o Messi.

Algunes denúncies judicials romanen pendents però l’amnistia fiscal de Rajoy, que donava la possibilitat de regularitzar béns a l’estranger –incloent-hi els paradisos fiscals– i diners en efectiu a canvi de tributar un 10% d’allò declarat i no rebre sanció penal, va blindar els implicats.