Els darrers dies, la polèmica i el ridícul fet per l’Estat espanyol amb Kosovo (el qual refusa de dir-ne el nom, n’escriu l’abreviació en minúscules…) ha portat novament a l’actualitat Kosovo i la declaració unilateral d’independència que va fer el 2008, validada internacionalment pel Tribunal Internacional de Justícia en dictamen del 22 de Juliol de 2010.

A les xarxes, la majoria ha ben valorat que Kosovo hagi obtingut la independència mitjançant una declaració unilateral del seu Parlament, pel contrari, parts minoritàries, unes rere l’espanyolisme i d’altres rere l’independentisme pròxim a la CUP  -Montse Venturós, batllessa de Berga, inclosa-, se n’han allunyat. Motius com que la independència de Kosovo fou precedida d’una guerra, que va tenir el suport dels Estats Units o que és la Tabàrnia de Sèrbia han tingut certa trajectòria, tot negant l’exemple de Kosovo per a fer la independència de Catalunya. Aquest punt de vista no sorprèn dels unionistes contraris a la independència de Catalunya, però preocupa quan és d’aquells que, malgrat prioritzar l’eix ideològic, afirmen ésser independentistes, tot i haver participat a les dues falses DUI de l’octubre del 2017. Aquesta errada, fa impossible fer la independència: afegir ideologia a l’independentisme divideix les bases i complica la unitat dels partits, com tot just ara vivim aquests dies.

Però és que, endemés, comporta confondre circumstàncies amb estratègia jurídica cap a la independència. Catalunya no ha de comparar els seus mèrits amb els de Kosovo. Catalunya és una nació mil·lenària, ocupada d’ençà 1714. Si el món funcionés basant-se en tenir raó, no caldria votar res per a recuperar la llibertat, tan sols caldria que els ocupants borbònics se n’anessin. Però el món en general i la política internacional en particular no funcionen basant-se en tenir raó sinó que aquesta raó sigui generalment acceptada. I és aquí on la independència de Kosovo i la seva declaració unilateral esdevenen una referència per a Catalunya, si hom vol ser independent, és clar.

Altrament, la situació d’Escòcia, que no és independent, és posada com a exemple per mitjans de comunicació i polítics processistes dia rere dia quan, en realitat, és un exemple de com no fer la independència atès que es malbaraten majories absolutes al Parlament: al 2014 es va fer un referèndum on Londres, amb col·laboració dels suposats líders independentistes, va fer una tupinada que s’explica a bastament al documentari “La Mentida” i ara, si la divisió de l’independentisme escocès entre els seguidors de Salmond i Sturgeon no ho fa impossible, es vol fer un altre referèndum. I no parlen mai de fer la DUI.

No es tracta pas de comparar països ni circumstàncies, es tracta de seguir el camí segur i internacionalment validat de Kosovo a la independència. Si no fos per la manca de lideratges i estratègia independentista entre les referències promogudes als mitjans, com a conseqüència de tres segles d’ocupació, no caldria que Catdavant expliqués que l’exemple per a fer la independència ha d’ésser un estat que l’ha obtinguda, com ara Kosovo i no pas un que no l’ha feta, com Escòcia.

Si no és que volguéssim donar la raó a l’espanyol Miguel de Unamuno quan deia que als catalans ens perd l’estètica, és clar.