Després d’haver llegit els tres articles anteriors, hem arribat a la conclusió que no vivim en democràcia. Les eleccions no són una conquesta del poble, els polítics no són gent preparada que cerca el millor per la gent, no hi ha cap manera de fer complir la voluntat popular. Però, si hem dit que no vivim en una democràcia, aleshores, què és?

Per començar, com no podria ser de cap altra manera, hem d’anar a Atenes, els creadors de la democràcia. Com amb el sistema representatiu que tenim, allà també tenien representants que eren elegits per tots els ciutadans (independentment de l’estatus econòmic que tinguessin) i es van adonar que l’elecció significava confiar en els elegits i, per tant, deixar-los fer el que volguessin. Per tant, van decidir fer un canvi: en comptes de confiar en els càrrecs, en desconfiarien, capgirarien tot el sistema. Aleshores, qualsevol canvi que volguessin fer els polítics, havia de passar per una assemblea on hi podien anar tots els ciutadans.

Com que l’elecció de càrrecs implicaria que en algun moment algun dels càrrecs pogués actuar sense consultar al·legant que havia estat elegit, van decidir no elegir-los, sinó triar-los a través de rifes. Qui volgués tenir un càrrec, es presentava candidat i era l’atzar qui decidia qui el tindria entre tots els qui s’hi haguessin presentat. D’aquesta manera, cap d’ells podia dir que decidia en nom del poble, perquè no havien estat elegits pel poble. La feina dels càrrecs era, doncs, proposar coses en benefici de la polis (a més a més, els ciutadans també ho podien fer).

Per assegurar-se que un càrrec no era un inepte, cosa que passa massa sovint actualment, els feien un examen per a assegurar-se que tenien les capacitats adients per a desenvolupar el càrrec a què es presentaven.

Com que era l’atzar qui seleccionava els polítics, era absurd fer cap mena de promeses, per tant, no hi havia programes electorals. Les promeses no servien de res. I, en el cas que fossis seleccionat i fessis el contrari a allò que havia aprovat l’assemblea, et podien sentenciar a mort. A més a més, els sous dels polítics no és que fossin gaire alts, precisament.

Tot i aquestes restriccions que tenien els polítics, es calcula que cada ciutadà atenenc desenvolupava un càrrec polític almenys un cop a la vida, per què? Perquè aquest sistema solament funciona si tothom hi participa. Contràriament al nostre, que tan sols funciona si cedim el poder en unes eleccions.

A Atenes no hi havia partits, cada ciutadà es representava a si mateix i a la seva pròpia ideologia. Aquest fet feia impossible la polarització de la societat pròpia dels sistemes representatius, ningú no podia dir ‘’si estàs d’acord amb res que digui el partit A, ets un feixista’’ o ‘’si et sembla bé res del que diu el partit B, ets un ignorant’’, per tant, estaves més disposat a escoltar opinions diferents a les teves. A l’assemblea s’hi debatia per a trobar la millor idea i el benefici de la polis, no per a guanyar.

Això era una democràcia.

El poder restava en els ciutadans, no en els polítics, i va ser la ciutat més esplendorosa de la seva època. Encara avui dia hi ha restes de la seva civilització.

Si la teva opinió compta de debò, voldràs fer política. Una de les raons de la manca de participació en els processos electorals són les poques perspectives reals de canvi o d’influència. Quants cops no hem pensat ‘’de què serveix? Després fotran el que els roti!’’. Si tenim el poder de decidir les coses, voldrem fer política. 

En un sistema així no hi ha ciutadans de diferents classes. Votants, membres d’un partit, polítics, amics i familiars de polítics… Solament hi ha ciutadans i, per tant, no hi ha privilegis.

El sistema representatiu garanteix l’existència de classes diferents, qui té el poder i els qui l’envolten, gaudiran de certs beneficis que els votants no. Un exemple podria ser quan la presidenta de les Illes Balears, Francina Armengol (PSIB), va sortir de festa en ple confinament amb d’altra gent del seu cercle mentre que la gent normal no podia gosar a trepitjar el carrer.

Després de veure tot això, podem veure per què els creadors dels sistemes representatius afirmaven que el sistema que havien creat era l’oposat a la democràcia, perquè ho era. Hem de començar a dir les coses pel seu nom: no vivim en democràcies, vivim en sistemes representatius.

Malauradament, és gairebé impossible que les nostres societats, tan grans i complexes, esdevinguin democràcies. La democràcia d’Atenes era el govern d’una ciutat (que avui dia seria considerat un poble), mentre que en l’actualitat ens organitzem en estats que són territoris molt més extensos i amb més població. Però això no vol dir que no es pugui aplicar una gran quantitat de mesures democràtiques en els nostres estats actuals per tal de fer-los més democràtics.

Resumint: en les democràcies, el poder no restava en mans dels representants, sinó dels ciutadans; les promeses i els programes electorals no servien de res, els polítics eren gent preparada, si els polítics no actuaven com el poble havia manat, rebrien càstigs molt durs (fins i tot morir); en comptes de fer un sistema basat en la confiança, en van fer un basat en la desconfiança.

Llegeix articles amb temes relacionats: , , ,