Sovint se sent, i més en els darrers anys de degradació del procés, que moltes persones afirmen votar amb una pinça al nas. Poca cosa en comparança amb l’esforç de reprimir les nàusees en haver-nos de documentar per a fer aquest article.
Dolça Catalunya, que presumeix d’ésser el canal del bloc amb més seguiment, menteix ja d’entrada perquè ni representen Catalunya ni són gens dolços. Amarga Espanya els definiria molt millor. Fomenten l’odi quan es refereixen a l’independentisme com a emparentat amb el nazisme, tot fent servir el terme “lacis” i s’ofenen perquè persones amb cognoms que ells consideren no catalans siguin independentistes (o processistes, aquests no diferencien processisme d’independentisme, no els hi convé) i els volen fer passar pel catalanitzador de cognoms.
El darrer vídeo publicat fa feredat. Un debat amb Chantal Moll de Alba, Miquel Giménez, que va passar per Reagrupament i ara iguala nazisme i independentisme, Sergio Fidalgo, que ara és editor d’elCatalán.es i que fa 30 anys ja feia cretinades a la universitat quan encapçalava el sindicat Goliardos, i l’histriònic Xavier Rius. Tot promoció i victimització d’aquest darrer per haver-li estat retirada l’acreditació pels torns de premsa al Parlament. El presentador introdueix les imatges amb la frase “para poner en vereda a los espectadores que no hayan visto las imagenes”. Analfabetisme en el seu propi idioma. En comptes de dir “poner en antecedentes” diu “poner” (sic) que seria “meter” en aquesta frase. I “meter en vereda” vol dir “obligarle al cumplimiento de las normas y de sus propias obligaciones”. El seu propi orador els tracta de malfactors. Realment el retrat de la societat espanyola se’l fan ells mateixos si el bloc més seguit a Espanya el porten indigents intel·lectuals i morals com aquests.
Xavier Rius presumeix d’haver deixat d’escriure en català i es va canviar l’ordre dels cognoms, Tejedor per Rius. I és que, a l’hora de guanyar diners quan ataques l’independentisme, tenir nom i cognoms catalans puntua doble. Rius es guanya la vida tot provocant i faltant a la veritat. En un mateix vídeo, diu que ell és independentista però diu “que se jodan” en tercera persona, cosa que l’auto-exclou de ser-ne. El ridícul és encara més gran quan, després de negar que els independentistes tinguem majoria, li escapa “si los independentistas tuvieran aún más mayoria de la que ya tienen”; lapsus freudià que el desqualifica per sempre més. Tejedor-Rius viu de manipular i oculta que el procés és l’estratègia espanyola per a esclafar la independència. Diu que tot era mentida però oculta que és mentida per a impedir la independència. Treu profit de vendre samarretes i pidola donacions a persones que o no han trepitjat mai Catalunya o com si no hi visquessin. El seu to, crits, gesticulació excessiva i riure nerviós -més que no pas parlar- requeririen que s’ho miri algú que hi entengui més que no pas qui escriu aquest article.
Un altre que ha trobat el seu modus vivendi tot denigrant l’independentisme és Joan Planas. Ell es ven com a independentista penedit. Compara, mentre manipula frases independentistes pel fet de posar-les en boca de Hitler o Goebbels, independentisme i nazisme. Mira d’imitar, sense sortir-se’n, Santi Millán i va ser promogut per moltes televisions espanyoles (TV3 inclosa) sense que hagi fet cap mèrit objectiu per a sortir-hi. La multiplicació de sotscriptors al seu canal s’escau quan va aparèixer a TV3 i va fer un munt de vídeos en què es feia la víctima. Cal tenir molta barra de passar per alt el fet que ningú pot considerar normal que TV3 l’entrevistés. Són detallets que la seva audiència catalanòfoba no troba estranys. Ven samarretes a 17 euros amb la llegenda “Soy inteligente, no feminista”. Tenint en compte que fa 12 anys oferia abraçades de franc en castellà pel carrer, podem dir que ha passat d’oferir amor a vendre odi.
Jaume Vives, promotor de Tabàrnia, també de nom i accent català i anti-independentista com Rius i Planas (els fabriquen en sèrie?), sembla haver pres un descans i dedicar-se a d’altres coses, com explicava l’article que publicàvem fa uns mesos.
Són molt desagradables i sap greu que les xarxes siguin refugi i modus de vida de l’anti-independentisme més groller. La bona nova és que no hi poden fer res. Quan el poble se n’adoni de la traïció processista, farem la independència popular i tan sols els restarà plorar. I nosaltres riurem.
