No fa ni una setmana, l’independentisme va obtenir 74 escons i molt més de 50% de vots -i no pas 51% com es difon, un cop elimines els “ni sí ni no”, els blancs i els nuls. És a dir, en un país no ocupat, els escenaris serien haver fet ja la DUI o bé haver format Govern i, tot seguit, preparat la DUI pels 74 independentistes. A Catalunya, però, on la sèrie del procés té tombs de guió en cada nova temporada, tot just s’escolen possibilitats enrevessades de pactes inesperats.

L’atenció dels darrers dies a Catalunya és centrada en l’entrada a presó del raper Pablo Hasél, per l’acumulació de vàries sentències. Aquella que n’ha determinat l’ingrés és per exalçament del terrorisme. La mateixa sentència imposa penalitzar-lo amb sanció per injúries a la corona. Una campanya de promoció a tots els mitjans de comunicació processistes, inclosa TV3, ha donat lloc a cinc nits de reaccions per l’empresonament a Barcelona i arreu de Catalunya, amb ferits i detinguts, amb danys a comerços i a vehicles de ciutadans; també perjudicis a mobiliari urbà que -si som, tal com es presenta, en una lluita pels drets civils i per la llibertat d’expressió- cal relativitzar.

Però, és això del que tracta l’afer Hasél?

En primer lloc, cal dir que no centrem aquest article en analitzar els antecedents del pare i avi de Hasél, tal com s’ha publicat en diversos blocs. Les persones han d’ésser valorades per elles mateixes i no pas pels seus familiars. Això cal aplicar-ho a tothom i no solament a Hasél. Tampoc no valorarem aquí les sentències i delictes imposats per jutjats de l’Estat ocupant espanyol i, encara menys, els delictes de caràcter polític, com ara són les injúries a la corona o l’exalçament del terrorisme. Després de la independència, caldrà revisar totes les sentències espanyoles i promoure actuacions de crims contra els catalans comesos per l’Estat espanyol i els seus servidors de 1714 ençà, sense prescripció que ho impedeixi. Ara bé, el nostre deure amb el poble de Catalunya és dir sempre la veritat, i no permetre que referències a actuacions judicials contra una persona puguin servir per a manipular persones de bona fe, amb costos per a la seva integritat física o llibertat.

El cas Hasél presenta incoherències en sis àmbits: detenció fora de termini, no compliment de protocols en el moment de la detenció, ocultació de l’estalinisme de Hasél, manipulació dels motius per a l’empresonament, mentides de Hasel a Twitter i sostenimet dels mitjans de comunicació del sistema, que són oposats a l’estalinisme.

En primer lloc, el termini per a comparèixer-hi voluntàriament vencia el dimarts dia 12 de febrer. No s’hi va lliurar voluntàriament, cosa que no va sorprendre ningú atès que el propi Hasél ho va anunciar al programa “Preguntes freqüents” de TV3; programa al qual va tornar el dissabte dia 13, fora ja de termini. No sols va participar-hi sinó que no va ser detingut a la sortida del programa com calia esperar, ni tampoc diumenge ni dilluns. El cantant va tenir temps d’entrar a la Universitat de Lleida on va ser detingut, de manera molt fotogènica, dimarts. És a dir, Hasél ha tingut més llibertat d’expressió com a condemnat de la que té un ciutadà no condemnat.

En segon lloc, no es van complir els protocols d’escorcoll i emmanillament immediat. El filmen (qui ho filma i filtra?) i el treuen a cara destapada i davant dels jornalistes i no es procura pas una sortida discreta, per a un major efecte mundial.

En tercer lloc, hi ha hagut una ocultació de la militància estalinista de Hasél. L’apologia de qui, per mèrits propis, comparteix el podi dels genocides universals amb Hitler i Mao, resta ben palesa, entre d’altres, a la cançó “Añorando a Iósif” on encoratja a estimar-lo de manera folklòrica i, per a afegitó, a imitar-lo; ben curiós aquest referent de la llibertat d’expressió i els drets civils. Aquesta ocultació ha permès que associacions, com Òmnium o ANC, o mitjans de comunicació, com la BBC o La Vanguardia, tractin el cantant favorablement.

En quart lloc, el sistema també ha ajudat el raper quan hom ha emmudit o reduït el fet que té altres condemnes: per agressió a un jornalista -de TV3 precisament, s’hauran creuat pels passadissos?- i per amenaces a un testimoni -tot just se n’ha publicat la sentència amb dos anys i mig de condemna. L’Estat espanyol ha ajudat Hasél i n’ha reforçat la figura quan ha “ordenat” les sentències i ha permès que surti primer la condemna d’injúries a la corona; fet propi d’un país sense separació de poders.

I per a acabar, no és creïble aquell qui, com Hasél, menteix els seus 138.000 seguidors a Twitter quan recrimina el rector d’haver autoritzat l’entrada dels Mossos a la universitat. El mateix rector ho ha hagut de desdir atès que fa molts anys que la legislació no recull aquesta potestat. Tant és així que Vilaweb també ho ha rectificat.

Per tots aquests motius, és obligatori qüestionar-nos si no som davant un muntatge espanyol contra la independència, amb un o diversos dels objectius que en segueixen: distreure l’independentisme dels resultats de diumenge i de les negociacions per a formar Govern, generar tensió que justifiqui mediació internacional per a poder negociar un referèndum de revocació del d’independència que vam guanyar al 2017, en connivència amb els partits processistes, o bé anar a una reforma constitucional que maquilli la monarquia en república per apaivagar les ànsies independentistes del poble de Catalunya.