Els vídeos de la preparació dels atemptats i de l’atropellament i fugida han estat amagats als ciutadans durant tres anys i ara s’han fet públics. Això ha permès que el relat que se´ls ha transmès els darrers anys s´hagi enfortit.  A més a més, les emocions generades pels vídeos amb amenaces i les imatges crues de la Rambla, encara fan més difícil el pensament lògic.

Les administracions, tant l’espanyola com les internacionals, no han col·laborat pas perquè arribem a conèixer la veritat, tota la veritat i res més que la veritat.

L’ajut del Ministeri de l’Interior o dels consulats (llevat de l’Algèria i del Regne Unit) per a trobar víctimes ha estat zero.

Malgrat tot, “des de UAVAT assistim 217 víctimes de nacionalitats diferents i 73 han comparegut al judici. Són de 15 països diferents” ha piulat en Robert Manrique, representant d’aquesta associació.

Cal estudiar totes les possibilitats del que va passar i tenir sols en compte la recerca pròpia del jornalisme. No ens hem de deixar influir per allò publicat (o deixat de publicar) pels mitjans de comunicació, o per allò explicat (o amagat) pels policies i les administracions. I tampoc no hem d’evitar cap possibilitat, per remota que sembli, sense abans haver-la descartat a consciència.

El dia 17-A i posteriors va passar, amb tota certesa, una de les cinc situacions següents: 1) la versió oficial, 2) una falsa bandera orquestrada de Madrid estant contra Catalunya, 3) una falsa bandera amb connivència internacional i de la Generalitat,  4) uns atemptats fets per un imam i un grup de nois radicalitzats, que van rebre una resposta negligent per part de la policia, o 5) una falsa bandera escenificada amb actors de crisi.

Procediré en aquest article a descartar-ne tres. La setmana vinent explicaré a fons les dues hipòtesis supervivents.

1) La primera de les hipòtesis que cal descartar és que tot fos una escenificació amb actors de crisi. Aquesta possibilitat, després de parlar amb familiars de les víctimes i paradistes de la Rambla i de la Boqueria, la descarto plenament. Cal ser molt curosos perquè qui defensa aquesta tesi a part d’augmentar el dolor de les víctimes, predisposa la població en general d’anar en contra de tot allò que no sigui la versió dels fets imposada pels mitjans i la policia. Això no vol dir que no hi hagin pogut intervenir actors per augmentar-hi el pànic i d’aquesta manera facilitar-ne la fugida dels autors materials, com s’explica en una altra de les hipòtesis estudiades.

2) La segona hipòtesi a descartar és que som davant d’una falsa bandera feta per l’Estat espanyol -sense la col.laboració de serveis secrets internacionals, ni de la Generalitat ni de l’Ajuntament-  amb la finalitat d’impedir el referèndum del 1r-O. Actualment tot el que té a veure amb el terrorisme islamista és automàticament d’interès per a tots els serveis secrets principals i encara més, quan les víctimes són de moltíssimes nacionalitats, cosa segura quan s’atempta a la Rambla. D’igual manera Espanya no pot córrer el risc d’atemptar en una ciutat on hi ha implicades dues policies, la urbana i els Mossos, si no té la certesa absoluta que no s’hi descobrirà la seva participació. El motiu tampoc és creïble: Espanya no tenia cap necessitat d’impedir un referèndum atès que la seva convocatòria va excusar l’incompliment del termini de divuit mesos a partir del setembre de 2015 per a fer la independència. Referèndum que no ha anat seguit de la independència després de tres anys d’aquell primer d’octubre de 2017. Hipòtesi, doncs, tombada.

3) La tercera hipòtesi descartada per la recerca que he fet, és la versió oficial. Segons aquesta versió, uns nois joves de Ripoll radicalitzats per un imam amb antecedents delictius i sense ajut de cap organització cometen els atemptats, i els Mossos els abaten en una actuació exemplar. Aquesta hipòtesi, tot i ser la majoritària, és la més fàcil de descartar. Ni es va evitar els atemptats, ni es va detenir in situ els presumptes autors, ni es va identificar immediatament per televisió el presumpte autor de la Rambla malgrat les desenes de testimonis oculars i les filmacions. El presumpte autor va creuar Barcelona tot caminant i va matar en Pau Pérez, va trencar el control policial, no va ser capturat viu, se’n va filtrar una foto del cadàver i la investigació no ha trobat el culpable d’aquesta filtració. Res a veure amb allò que es pot esperar d’una policia democràtica i moderna.

Descartat, doncs, allò que de segur no ha passat, resten dues hipòtesis vives que estudiarem a fons la setmana vinent:  A) Que som davant d’un crim d’estat on hi col.laboren serveis secrets internacionals, espanyols  i catalans; B) Que som davant d’una negligència continuada i greu per part dels Mossos d’Esquadra que ha estat encoberta per la Generalitat i pels mitjans de comunicació. I és que, com vam aprendre d’en Sherlock Holmes, quan has eliminat allò que és impossible, el que en resta, per inversemblant que sembli, és el que ha passat.