La Direcció General per a la Promoció i Defensa dels Drets humans organisme que depèn de la conselleria d’Igualtat i Feminismes, ha publicat un report de la cooperativa madrilenya d’advocats Red Jurídica sobre el delicte de sedició i les llibertats d’expressió i reunió.
La primera conclusió és que la sedició no és una versió atenuada del delicte de rebel·lió, que exigeix l’ús d’una violència directa per assolir unes finalitats concretes com a ara separar-se de l’Estat, derrocar el govern o dissoldre les Corts. En canvi, al Codi Penal espanyol la sedició solament requereix una actuació multitudinària, generalitzada i, fins a cert punt, organitzada que faci trontollar l’actuació legítima dels poders de l’Estat.
Red Jurídica considera que, dins d’aquesta àmplia definició, s’hi podrien encabir diversos episodis de desobediència civil com ara el 15-M, la resistència de les PAH, els moviments d’objecció de consciència… “El TS ens diu que quant més suport ciutadà tingui, més possibilitats té un acte d’esdevenir sedició. No és això una mena de dislèxia democràtica?” es preguntava a Twitter Alejandro Gámez, membre de la cooperativa.
Endemés, el report critica l’ambigüitat del concepte “qüestionar el funcionament de l’Estat de dret”, atès que pot ser un paraigües o pretext d’actuacions restrictives per part d’un sistema judicial de majoria conservadora. Com que dóna molt de marge a la interpretació dels jutges, “aquesta imprecisió contravé el principi de legalitat” perquè els convocants i participants d’aquests actes no saben si hauran de pagar una sanció de 301 euros de la Llei de Seguretat Ciutadana o delictes que poden arribar a ser tipificats com a sedició.
El treball inclou una comparança amb altres països, que acrediten la inexistència del delicte de sedició als Països Baixos, Alemanya, Anglaterra o Croàcia. Els qui sí el recullen, com ara França, Irlanda, Hongria, Romania, Bèlgica, Bulgària i Txèquia, exigeixen violència mentre que Malta i Estònia requereixen unes condicions molt específiques com ara que els autors siguin estrangers o militars. Polònia solament preveu la sedició si hi ha amenaces il·legals –amb penes de presó inferiors a tres anys- mentre que les penes de presó a Itàlia i Portugal, on també cal violència, són d’un any com a màxim.
Per tant, amb l’excepció de Malta, “a l’entorn europeu no existeix un delicte que castigui actuacions multitudinàries pacífiques amb penes tan altes, cosa que revela un endarreriment de la legislació espanyola”.
Finalment, Red Jurídica proposa despenalitzar els alçaments pacífics, reservar el tipus penal bàsic de l’article 544 del codi penal -el de sedició- als casos de violència més greu i requerir que la violència sigui finalista, no conjuntural o accessòria.
D’altra banda, el jutge Luciano Varela, que va jutjar i condemnar els presos polítics catalans, no podia actuar com a jutge quan es va celebrar el judici atès que el seu nomenament era il·legal; així ho ha denunciat l’organització contra la corrupció ACODAP. En la seva recent línia al marge de la realitat, Pablo Casado ha dit que, en cas de ser president, crearà un delicte de referèndum il·legal i de rebel·lió en què no serà necessària l’existència de violència.
