Continuem avui amb la sèrie de quatre articles sobre documentaris polítics que vam començar dilluns passat amb “Frente a la gran mentira” i que continuarem la setmana vinent amb “La mentida, el documental de la veritat”.
“L’estafa d’Andorra” va tenir una gran campanya de màrqueting que en va precedir l’estrena, a final d’agost del 2020. Els mitjans de comunicació de Catalunya que paguem entre tots van fer ressò d’una suposada censura els dies abans de l’estrena. Aparentment, les clavegueres haurien mogut els fils contra el documentari i, com que la psicologia inversa sempre funciona a Catalunya, un allau d’independentistes va veure i promocionar el documentari, el director del qual, Eric Merola, va carregar a Youtube abans de la suposada estrena a Amazon Prime. Sembla que el director, que ha fet documentaris polèmics i premiats en l’àmbit de la salut, té bons assessors catalans que li han aportat coneixements per a afegir als seus dots de marxandatge.
El documentari comença per una breu explicació d’Andorra que se centra en la peculiaritat del sistema de co-prínceps. Jaume Reixach, d’“El Triangle” i “La Valira”, vincula Andorra amb el nazisme atès que diu que moltes fortunes andorranes van néixer d’assassinar jueus i de robar-los durant la 2a Guerra Mundial.
El documentari sembla criticar el fet que mentre els paradisos fiscals (algun dia deixarem d’emprar aquesta mala traducció de “tax haven”?) netegen diners de droga i tràfic de persones, els Estats Units hi fa els ulls grossos. El documentari argumenta una conxorxa entre l’Estat espanyol i el Tresor americà en què es decideix de fer desaparèixer una entitat bancària andorrana per a perjudicar el procés català.
S’hi parla de la Patriot Act en què, a l’article 311, dóna la possibilitat al FinCen (organisme americà que controla entitats financeres arreu) de prendre notes per a desmuntar un banc, concretament la BPA (Banca Privada d’Andorra). És el que va passar a partir de la nota emesa el 10 de març del 2015, que va posar fi a la destrucció del banc i va fer que fos venut posteriorment per una misèria al fons voltor americà JC Flowers, fet que va perjudicar milers de clients sota acusació d’emblanquiment de capitals.
“L’estafa d’Andorra” fa una bona narrativa de corrupció, greuges comparatius amb altres bancs, ús d’informació privilegiada, portes giratòries i corrupció. Quina pena que, per a fer-ho, agafi la versió oficial de l’atac de l’11-S del 2001, que diu que va costar solament mig milió de dòlars d’organitzar. Un altre punt fort és la gran quantitat de testimonis de molta importància per al públic català i l’ús de molts documents, si bé parcialment i tot passant-los de pressa.
La segona part estableix el procés independentista com a mòbil per a desmuntar la BPA. Hi apareixen tres ex-presidents de Catalunya: Pujol, Mas i Puigdemont; s’hi fan pinzellades del procés independentista, i les clavegueres de l’estat hi són representades pel comissari Villarejo -conegut per qui ens llegeix- i per Martín Blas, entorn de l’Operación Catalunya.
El documentari està ben fet i construeix una narrativa creïble que, tècnicament, fa patxoca per l’aportació, fins i tot, de la veu d’en Jordi Boixaderas. Té, però, del nostre punt de vista, alguns defectes importants que en perjudiquen el resultat final.
És, com va dir el “Diari d’Andorra”, un documentari de part, cosa que, en menor o major mesura, es pot dir dels quatre documentaris d’aquesta sèrie. Però aquest és el més cridaner en aquest aspecte atès que hi apareixen un munt de dirigents de la BPA, llurs parents i llurs advocats. És prou cert que s’hi adverteix que el Govern d’Andorra ha declinat d’intervenir-hi i que el “Diari d’Andorra” no és tampoc neutral en aquest tema, però el fet que el moment de l’estrena coincidís amb l’obertura del judici fa pensar que el documentari ha estat un encàrrec dels processats.
Com a conseqüència, “L’estafa d’Andorra” omet el lligam de la BPA amb Odebrecht, l’escàndol més gran de corrupció política a Amèrica del Sud les darreres dècades, que afecta fins a 14 països d’Amèrica Llatina i Àfrica. Segons el diari espanyol “El País”, es van ingressar 173 milions d’euros de subornacions a funcionaris de 8 països en comptes oberts a la BPA, i això ha portat diferents ex-presidents a la presó. Sabem que el diari “El País” té una relació difícil amb la veritat però sorprèn, per no dir que és sospitós, que en 1 hora i 53 minuts no s’hi dediqui ni un segon a desmentir un cas tan important que ha estat portat a la televisió per Netflix amb la sèrie “El mecanisme”.
També sobta, per qui coneix la situació catalana, que Mas, Puigdemont i Pujol apareguin a la mateixa banda de Reixach i Carlos Quílez, de Crónica Global, enemics agres del procés i els seus actors. Sembla com si aquests darrers no haguessin estat pas informats de la finalitat del documentari, aparentment a favor del procés. Membres d’aquesta redacció vam mirar d’aclarir-ho amb el director i els intervinents al 2020, però no vam rebre resposta.
Per a acabar, s’hi intercala amb els crèdits un atac a la seguretat financera d’Andorra quan expliquen que té 100 vegades més dipòsits que el fons econòmic nacional andorrà i que solament s’hi garanteix 100.000 euros per persona.
És lícit demanar-se per què en acabant el documentari sembla que s’orienti els inversors en paradisos fiscals a països dins els Estats Units com ara Nevada, Wyoming o Dakota del Sud, els quals compleixen aquesta funció. Això s’avindria amb la referència que s’hi fa als Papers de Panamà -que els dissidents informats considerem una falsa bandera- i amb l’operació de màrqueting per a protegir els amagatalls fiscals als Estats Units i perjudicar tota la resta. I és que el sol lloc que és segur envers els Estats Units són els Estats Units.
