Plataforma per la Llengua ha denunciat que el castellà, per llei, continua a ésser la sola llengua obligatòria en molts àmbits diferents i la prova és que, l’any 2020, es va tancar amb 135 normes discriminatòries -dues més que l’any 2019-, de les quals 61 són estatals, 72 europees i 2 de l’ONU. Aquesta ideologia tracta el ciutadà castellanoparlant com el model per defecte, neutre, de ciutadà espanyol, mentre que fa invisible els altres grups etnolingüístics de l’Estat i en tracta els membres com si fossin components del grup majoritari, amb afegits de caràcter “diferencial”.
Atenent la Plataforma per la Llengua, aquest bastiment supremacista del reconeixement lingüístic inspira, per exemple, les normes que regulen l’adquisició de la ciutadania espanyola pels estrangers residents. El desembre de 2020, el govern del PSOE i Unidas Podemos va modificar una norma ja existent perquè es pogués sol·licitar la ciutadania espanyola per via telemàtica. Malgrat la modificació, el decret va mantenir l’obligatorietat de passar els exàmens en castellà per a obtenir la ciutadania.
Concretament, aquest decret continua d’establir que com a prova de “la integració en la societat espanyola” -un requeriment establit pel Codi Civil- els sol·licitadors han de demostrar “el coneixement bàsic de la llengua espanyola mitjançant l’aportament, a l’Institut Cervantes, dels certificats oficials dels nivells bàsic (A2), intermedi i avançat dels ensenyaments d’espanyol com a llengua estrangera”. Així doncs, el coneixement del castellà és tingut com un senyal “d’integració”, amb independència de si aquesta llengua és la tradicional del lloc on resideixen els estrangers en qüestió i de si és majoritària entre els veïns.
El proppassat desembre, l’executiu espanyol va aprovar un altre decret que regula la concessió directa de subvencions a entitats d’integració de la immigració, que establia com a objectiu del procés d’acolliment “l’ensenyament de l’espanyol i, en cada cas, d’altres llengües oficials en el lluc on es realitzi l’itinerari, amb l’objecte de procurar la immersió lingüística”. La norma, doncs, condiciona els ajuts econòmics a l’ensenyament del castellà uniformement a tot l’Estat, com si aquesta llengua fos l’autòctona, tradicional i majoritària arreu, mentre que tracta els altres idiomes com a optatius o objecte d’especificacions posteriors per les comunitats autònomes.
Aquest model contrasta amb el d’Estats que protegeixen legalment llur diversitat lingüística, com ara Bèlgica, que permet als sol·licitadors de triar la llengua necessària per a poder accedir a la ciutadania, o Suïssa, on la llengua obligatòria depèn del territori de residència dels sol·licitadors.
El darrer trimestre de l’any passat, les institucions espanyoles i europees van aprovar un total de cinquanta-tres normes que reforçaven el castellà en territoris tradicionalment catalanoparlants, el doble que als trimestres anteriors. Vint-i-dues les van aprovar directament les institucions generals de l’Estat espanyol i trenta-una les institucions europees. En el segon cas, es tracta d’una conseqüència directa del refús d’Espanya de fer oficial el català tant en clau interna com comunitària i, per tant, al capdavall, són atribuïbles també a l’Estat.
