L’Instituto Cervantes ha encarregat la campanya de commemoració del trentè aniversari a Vargas Llosa, el qual és partidari de liquidar tots els nacionalismes fora de l’espanyol. A Twitter, aquesta institució es vanta d’haver difós l’espanyol –en realitat és el castellà-, i “el patrimoni lingüístic i cultural comuns a la comunitat hispanoparlant” en les 88 ciutats dels 45 països on és present.

A banda d’ometre’n la imposició violenta durant la història, aquest discurs recau en el fals mite de la llengua comuna -tal com denuncia el catedràtic madridenc Moreno Cabrera-, inspirat en una teòrica superioritat basada en el criteri economicista d’utilitat pel nombre més gran de parlants.

El Cervantes -que proposa de cercar “hispanistes” arreu del món “perquè una llengua és més que un vocabulari” i sembla que no n’hi ha prou amb tenir 600 milions de parlants-, el presideix el poeta Luis García Montero a raó de 97.784 euros bruts anyals. El president director de l’institut és Pedro Sánchez mentre que la presidència d’honor del Patronat recau a Felip VI.

Els comptes estatals aprovats a final de 2020 van preveure 174 milions d’euros per al Cervantes –un augment de 40% respecte de l’any anterior-, que inclouen 48 milions d’ajut directe de la Unió Europea, sota pretext de la crisi de la pandèmia.

En aquestes tres dècades, l’institut ha estat acusat de col·locar-hi a dit els directors, atenent la color del partit polític que ocupava el govern, així com de convocar concursos sense seguir-ne el protocol reglamentari. Més encara, alguns professors han manifestat que l’institut, malgrat promoure la Marca España, ha esdevingut una empresa privada, aparentment d’oficialitat pública, d’una colla de polítics i amics.

El negoci que hi tenen muntat es compondria dels exàmens DELE –diplomes oficials acreditatius del grau de competència i domini del castellà-, la insígnia de centres acreditats que s’enfila a vora 5.000 euros, el SIELE i el CCSE -versions electròniques del DELE i la prova de nacionalitat espanyola per a estrangers a Espanya-, els cursos de formació de professors, les activitats culturals i dels llibres editats. Tots, amb un cost econòmic no proporcional al procediment o contingut docent associat.

Endemés, els sous alts dels directors i la legalitat dubtosa de llurs contractes i honoraris contrasten radicalment amb la precarietat a la feina dels professors que hi treballen.

Mentrestant, les altres llengües oficials de l’Estat continuen a ésser discriminades. A Twitter, una estudiant universitària de Galícia es va exclamar pel desconeixement del gallec d’una professora, per bé que l’Estatut hi obliga a tenir competències en ambdues llengües. La noia ha hagut de patir, a la xarxa social, l’habitual menyspreu i ignorància dels nacionalistes espanyols monolingües que no solament conceben l’oficialitat en una sola direcció –la del castellà però no pas la del gallec, èuscar i català-, sinó que, en un exercici de funambulisme, converteixen l’aprenentatge d’una llengua en un requisit discriminatori, i obliden que el focus s’ha de posar en garantir el dret de l’administrat a ser atès en la seva llengua.

La voluntat d’integració esdevé secundària i sembla que, ni la facilitat d’estudiar aquestes altres llengües en cursos de franc, els en fa minvar la percepció de complexitat, per bé que, les matèries docents d’un funcionari, per exemple, són molt més llargues i feixugues, en la major part dels casos, que no pas l’aprenentatge i el coneixement d’una llengua.

D’altra banda, una treballadora de Correus va insultar una clienta per parlar-li en català i el guàrdia civil que va discriminar la treballadora de l’aeroport Son Sant Joan per motius lingüístics ha estat condemnat a una sanció de 60 euros, més una indemnització de 293. Pel rebuig sistemàtic de tots els estaments judicials espanyols, el Tribunal Europeu de Drets Humans hi ha hagut de prendre la paraula.