Són mals moments per a l’independentisme. Cap d’aquells qui en són referents individuals -ni al Parlament, ni a l’exterior, ni a la presó- no atribueix valor de manament jurídic ni al 27-S ni al 1r-O.
Solament així es pot entendre que al començament del Consell Nacional d’ERC, que ha de servir per a reforçar l’executiva i preparar les municipals (això, si els partits “independentistes” dediquessin la meitat de l’esforç a fer la independència que a mirar pels càrrecs i a guanyar eleccions!), Laurà Vilagrà hagi encoratjat la resta de partits processistes a persistir fins a aconseguir un referèndum pactat.
Vilagrà deu haver patit un lapsus linguae, cosa greu en la secretària general adjunta del partit que té el president de la Generalitat. Deu haver volgut desistir en comptes de persistir. Perquè és desistir, a part d’enganyar, el que fan tots els polítics quan parlen de referèndum pactat i abusen del fet que uns mitjans de comunicació servils i subvencionats els ho permeten.
Pidolar un referèndum pactat equival a renunciar a la unilateralitat, és a dir a la independència. I com que ja hem guanyat la independència al 2015 per plebiscitàries i al 2017 per referèndum, demanar un nou referèndum, sigui o no pactat, equival a no complir aquells manaments i anul·lar la independència guanyada.
La cosa empitjora amb les peticions expirades d’ara fa 45 anys d’amnistia i autodeterminació, que ahir mateix ens volien fer empassar Puigdemont i Aragonès de Waterloo estant.
