Laura Borràs va ser elegida amb majoria simple de 65 vots, en segona votació, amb els vots a favor de Junts i ERC, i per davant de la socialista Eva Granados, que en va obtenir 50 del PSC, Ciudadanos, Comuns i PP. S’hi van abstenir Vox i CUP. Curioses coincidències en les opcions no favorables a Borràs. La taula parlamentària tindrà dos membres d’ERC, dos de Junts, un de la CUP i dos del PSC. La major part de mitjans catalans i espanyols considera que això equival a majoria independentista de 5 a 2.
Es van aclarint els enigmes de la legislatura en positiu i en negatiu. En positiu, es redueix la incertesa de la presidència del Parlament que ha recaigut a Laura Borràs, la presidenciable, que no pas cap de llista atès que requeia a Puigdemont, de Junts per Catalunya. La felicitat pels independentistes mai no pot ésser completa perquè la causa judicial pendent pot fer que Borràs tingui els dies comptats com a presidenta del Parlament.
Tampoc no és gaire tranquil·litzador per l’independentisme que l’elecció com a presidenta hagi esdevingut tan sols amb els vots d’ERC i de Junts. La CUP s’hi va abstenir, a excepció d’un per tal de reemplaçar el vot de Lluís Puig. Si no hi ha acord ni per triar presidenta del Parlament, difícilment es pot esperar una DUI aquesta legislatura, tot i tenir 74 diputats/ades que s’autoanomenen independentistes.
Borràs va emprar tòpics processistes com ara “punt d’inflexió cap a la independència” i va mostrar més proximitat a Carme Forcadell que no pas a Roger Torrent. Cosa que es força satisfactòria per la majoria independentista, però molt preocupant per la creixent minoria independentista que sap que Forcadell va ésser peça clau en impedir la independència el 27-O del 2017, quan va llegir un text i va proposar que se’n votés un altre, com fou demostrat en el judici del procés i en el fet que no passés cap de les coses que passen -com ara abaixar la bandera espanyola del Palau, publicar-ho al DOGC, etc- quan es declara la independència de debò.
