El Comitè de Drets Humans de l’ONU ha demanat a Espanya una reparació efectiva a Baltasar Garzón, inhabilitat “de manera arbitrària” durant onze anys per haver volgut investigar els crims del franquisme i la corrupció de la Gürtel. La resolució conclou que se li va vulnerar la presumpció d’innocència i fou privat d’una segona instància per a poder-hi recórrer, motius pels quals sol·licita que el jutge sigui compensat i pugui tornar a exercir net d’antecedents penals.
De manera similar al que va succeir amb Otegi o als constants pronunciaments d’Estrasburg sobre casos de tortures que assenyalen directament Marlaska, la ficció de la democràcia consolidada ha tornat a quedar desmuntada. I la rebequeria ha estat idèntica, atès que el Suprem no considera vinculants aquest tipus de dictàmens amb el pretext que la llei solament preveu revisar sentències condemnatòries si així ho indica el Tribunal Europeu dels Drets Humans.
Al marge de l’imperialisme de la llei i la doble moral del sistema judicial espanyol, que ha anat apartant magistrats que podien fer trontollar el règim del 78 –per exemple, Elpidio Silva–, la qüestió és una altra. Tal i com va titular el Diari de Balears, “l’ONU reclama per a Garzón allò que ell no va garantir a les persones que jutjava: el dret a un judici independent i imparcial”. I és que la resolució del comitè de Drets Humans no serveix per netejar el currículum repressor del jutge estrella dels 90. Per això sorprèn que part de l’esquerra espanyola en reivindiqui el llegat o n’hagi celebrat la resolució.
El juny de 1992 Garzón va muntar un operatiu amb l’objecte de desmantellar Terra Lliure a poques setmanes de l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona. 45 persones van ser detingudes, algunes dels quals van relatar tortures esgarrifoses. L’episodi va ser recollit el 1997 en un llibre de David Bassa.
També fou el responsable del tancament del diari Egin el 1998 –el Suprem en va decretar la il·licitud el 2009– i de l’empresonament i tortura de milers de bascos sota el paraigua del “tot és ETA” que, juntament amb els GAL de Felipe González, perseguien l’eliminació de l’esquerra abertzale. Endemés, desenes de dones víctimes d’abusos sexuals comesos por policies van ser ignorades.
El 2002 va obrir el sumari del procés contra Batasuna –formació que acabaria il·legalitzada arran de l’aprovació de la Llei de partits–, que va intentar portar a la Cort Penal Internacional per crims contra la humanitat sota l’acusació de neteja ètnica. El setembre d’aquell any 50.000 persones s’hi van manifestar en contra a Bilbao i la marxa, prohibida per Garzón, fou brutalment reprimida per l’Ertzaintza amb pilotes de goma.
