Un altre estudi psicològic ha transcendit els darrers dies en mitjans de comunicació estatals, tant escrits com audiovisuals, i ha escombrat cap a casa, com aquell qui diu, i ha afirmat el que no es pot afirmar, ha donat a entendre coses que no són per a res extrapolables. Sara Hughes i Laura Machan han publicat a la revista Personality and individual Differences les conclusions d’una enquesta de personalitat realitzada sobre una mostra de 406 persones al Regne Unit. L’informe acaba concloent que entre els individus que defensen teories alternatives a l’oficial sobre el Coronavirus i tot el que l’envolta s’hi poden trobar trets de personalitat psicopàtica, maquiavèlica i narcisista.

El que no diu, o no recullen els diaris, ràdios i televisions on s’ha difós el tema, és que si la mateixa enquesta hagués estat basada en els votants d’un determinat partit o en treballadors d’una única empresa o d’un sector específic, probablement s’haurien obtingut perfils ben similars.

Una vegada més la ciència o la “pseudociència” generalitza i es posa al costat del poder, i si no ho fa són els mitjans els que recullen i adapten continguts a allò que els convé més, sigui per línia editorial, sigui per complaure les pressions o bé sigui per buscar més clics a un titular fàcil i accedir a majors compensacions i beneficis. Aquest és el trist resum de l’estat actual d’una professió violada i pervertida en la seva immensa majoria, que ara fa venir-se bé l’enquesta per poder englobar el pensament crític en un tot i sota una etiqueta indefinida de “conspiranoia” o de “negacionisme”.

No existeixen tons. No hi ha matisos ni una escala de colors. S’ha perdut la gradació i el debat. Només hi ha el blanc i el negre, el bé i el mal, la crispació induïda a una societat sedada. No res del que no hagi succeït ja anteriorment.

La psiquiatria ha estat i és encara actualment una de les majors eines de control i repressió. Podem viatjar fins a la Unió Soviètica, on centenars de persones van ser internades entre els anys 40 i els 80 en els anomenats psijushkas acusats de “bojeria política”. Alguns professors de l’Institut Serbski, de Moscou, afirmaven que “en la ment de personalitats amb una estructura paranoica molt sovint es desenvolupaven conductes de voluntat de lluita per la veritat i la justícia”.

Podem fer referència així mateix a la Llei cubana de Peligrosidad Predelictiva (articles 73-84 del Codi Penal Cubà), un homònim adoptat per la dictadura de Fidel Castro i aplicat de manera molt semblant a la Ley de Vagos y Maleantes que el règim de Franco va modificar el 1954 i el 1970 per poder internar fins a 5 anys en manicomis els homosexuals sense cap càrrec ni delicte.

Igualment es poden resseguir les pèrfides indagacions d’Antonio Vallejo Nájera, comandant i cap dels serveis de psiquiatria de l’exèrcit insurreccionat durant la Guerra d’Espanya, que al llarg dels anys 40 i els 50 va treballar intensament per traslladar el terme nazi del “gen roig” a Espanya. Va establir així una metodologia repressiva mitjançant la psiquiatria. Una invenció evidentment esbiaixada de la realitat que identificava els dissidents republicans amb una suposada afectació comuna: el “mal marxista”.

Doncs bé, les dades actuals no es queden curtes. Hom calcula que a l’estat espanyol unes 165.000 persones són internades de manera forçada cada any en centres de salut mental, moltes d’elles com a mètode de repressió política. La mateixa metodologia errònia que es serveix d’estadístiques tergiversades i de suposats estudis dirigits per una immaculada ciència.

Al marge, doncs, de l’opinió de cadascú sobre vacunes, malaltia i mesures, una societat adulta no hauria d’acceptar, en condicions normals, almenys no abans de mantenir un ampli debat i reflexió al respecte, una imposició tan contundent de subministrament d’un cert medicament −cosa que contradiu legislacions diverses o de presentació de dades mèdiques, que són íntimes− obligatòria, si no fos per un entorn clarament condicionat i altament contaminat.

Malauradament l’estigmatització, el simplisme, la falta de profunditat i l’interès pel titular i no pel contingut, són el pa de cada dia a casa nostra. Una pràctica negligent que omet l’enorme deure que té aquesta professió i que no fomenta la lectura ni molt menys el pensament, crític i constructiu, que hauria de predominar. L’economia mana, és de calaix, i la política resta servil per obeir ordres.

En una societat democràtica, no obstant, la premsa hauria d’exercir el control amb la denúncia, amb el contrast i amb la diversitat de veus que ponderin el relat i que mostrin sobretot la cara i el parer dels menys afavorits. Lluny d’això, els principals editorials i grups mediàtics redueixen la complexitat i són els responsables principals de la falta de reflexos, de context, i de reacció dels ciutadans davant d’estigmes que en un univers de llibertat no es podrien acceptar de cap manera.

Torna el totalitarisme. Sigui en relació a una crisi o bé per mantenir inalterable la versió oficial preponderant que arriba als ciutadans en relació a la lluita per la independència. Molts factors hi intervenen però la desinformació, més greu que el que era abans la no informació, s’erigeix en el vehicle maquiavèlic que permet que tot flueixi a la mida del poder. L’interès camuflat sota solidaritats malèfiques, rentats de cara hipòcrites o eufemismes tan estesos que són part del diccionari col·lectiu i que la premsa i tots nosaltres permetem.

Tornant a l’Alemanya nazi ningú no ha inventat res. Ja ho deia Joseph Goebbels, un sàdic en potència però un gran geni de la propaganda: “Repeteix una paraula, un concepte, una mentida mil vegades, i es convertirà en una veritat irrefutable.”

 

ENLLAÇ A L’ARTICLE DIFÓS A PRINCIPIS DE DESEMBRE EN ALGUNS MITJANS ESTATALS:

https://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2021-12-07/maquiavelicos-narcisistas-y-psicopaticos-cuerdas-conspiranoicos_3331670/

Llegeix articles amb temes relacionats: , , , , , , ,