Doctor en estudis sobre desenvolupament, economista i professor universitari, Julen Bollaín (1990) recorda que en quatre anys de carrera d’ADE cap docent va esmentar l’ètica a classe, però tot va canviar a l’Erasmus de Brussel·les, on un professor va introduir-li el concepte de renda bàsica universal. Més tard, amb motiu d’un màster s’hi dirigiria per demanar-li una persona de referència i n’obtindria el mail del Daniel Raventós per començar-s’hi a implicar seriosament. “Quan agafes aquest camí ja mai el deixes i és bonic perquè vas fent comunitat arreu del món”, assegura citant paraules de Guy Standing, autor de l’epíleg del llibre Renda bàsica: una eina de futur que Bollaín ha anat presentant en diverses ciutats de la Península, entre elles Barcelona. El binomi dignitat-felicitat és a la base d’una iniciativa que vol desvincular la subsistència de les persones a l’ocupació i ja és al damunt de l’agenda política.
Malgrat ser l’única espècie animal racional, només la humana treballa però el capitalisme ens ha repetit una i altra vegada que la feina remunerada dignifica i realitza; en realitat cansa i és una eina d’alienació.
Ja ho deia Marx… Ho vam considerar en parlar de treball i d’ocupació, fem aquesta distinció perquè el treball és una eina de socialització molt important i el que veiem és que amb la renda bàsica universal incondicional la gent no deixa de treballar de manera remunerada però cal preguntar-nos el tipus de treball. Actualment un 13% de treballadors espanyols és pobre i no obté una vida digna ni s’autorealitza; atenent una enquesta un 28% de la gent no se sentia precària a la feina i això vol dir que el 72% s’hi sentia. A més, emprem “treball” com a sinònim d’ocupació i tota ocupació és treball però el treball és un concepte molt més ampli atès que inclou la tasca dels voluntaris, els cuidadors, l’àmbit domèstic… que al final sosté la vida. Si mesuréssim en termes monetaris el treball domèstic i el dels cuidadors, equivaldria a entre un 60% i un 125% del PIB depenent del país; és un treball infravalorat, invisibilitzat i feminitzat.
A Occident el capitalisme està tan interioritzat que fins i tot es nota en detalls tan quotidians com quan preguntes “què ets?” a algú que acabes de conèixer i et contesta amb la seva professió; quan es parla de reciclar-te com si fóssim plàstics o de la productivitat com si fóssim productes…
Sí, som en un món en què el capitalisme es basa en el “més i més” i així s’aconsegueix certa pau social; aquest sistema ja no garanteix el més i s’està trencant. Continuem amb la protecció social de les rendes mínimes, que tenen com a objecte la creació de capital humà, és a dir, entres en una renda mínima i hi tens un recorregut d’inserció laboral i la finalitat és que tornis al mercat i normalment els qui les perceben no són els més qualificats; si obtenen una feina, que serà precària, poden estar uns mesos treballant però després se’n tornen al carrer i han d’esperar uns mesos per tornar a percebre la prestació, és una espasa de Dàmocles per a la salut mental.
El capitalisme és o ha estat compatible amb la democràcia?
S’ha anat adaptant molt bé a cada època, no podem comparar el capitalisme posterior a la Segona Guerra Mundial, amb taxes d’IRPF màxim als Estats Units del 94% i al Regne Unit del 98%, amb el neoliberalisme de després dels 80; veiem que com més alts eren els tipus impositius en aquests dos països major bonança del capitalisme i menor desigualtat hi havia, però això es trenca a partir dels 80 amb Reagan i Thatcher. El capitalisme actual no és compatible amb la democràcia perquè parlem d’un sistema econòmic en què grans fortunes tenen poder suficient per atemptar contra allò que és comú i hi ha corporacions amb molt més poder que els governs elegits a les urnes, ho hem vist amb les elèctriques. A nivell global hi ha una desena d’empreses amb una facturació que equival al PIB de 180 països, això no és democràtic ni just.
Fa molt temps que es parla del final del capitalisme, però, igual que el règim del 78, no mor mai. Plantegeu que pugui tenir alguna caducitat o es podrà tornar a reinventar les vegades que siguin necessàries?
És capaç d’adaptar-se, per exemple, quan Elon Musk o Mark Zuckerberg es mostren partidaris de la renda bàsica universal no ho fan perquè creguin que és una mesura justa sinó perquè veuen perillar els seus privilegis, no pot ser que la subsistència es lligui a l’ocupació i que cada cop hi hagi menys pobres que no poden consumir productes o serveis; si ells volen mantenir llurs privilegis els treballadors han de tenir diners i recursos. Depèn de si es mira des d’una perspectiva progressista o de dretes, la renda bàsica pot ser just al contrari: pot donar llibertat a la gent treballadora o pot mantenir els privilegis existents.
La Covid i el confinament han accelerat la necessitat del projecte, en el sentit que molta gent ha tingut temps de reflexionar sobre el valor del seu temps i d’invertir-lo en accions que li donin més felicitat?
Ha estat una altra onada, hi havia gent que directament no tenia ingressos i van sortir molts manifestos de diferents col·lectius, com ara el de l’àmbit de la cultura des de Catalunya que proposava la renda bàsica com la millor política cultural, fins a treballadors socials i el mateix Papa, que el proppassat estiu va dir que per reactivar l’economia calia una renda bàsica. La pandèmia ha posat encara més sobre la taula necessitats que tindrem perquè això no és quelcom passatger, d’aquí a deu anys pot ser que no hi hagi ocupació per tothom.
Als Estats Units un nombre elevat de treballadors ha decidit autoacomiadar-se, és conscient d’aquest fenomen?
No, però allà estan molt fotuts amb la mà d’obra perquè molta gent no vol treballar i parlant amb un amic que hi treballa diu que molta gent no hi ha tornat després del confinament, no tenen treballadors i no són competitius; si fixem la renda bàsica farem que els treballadors tinguin un major poder de negociació i no acceptin determinats sous. Pot ser un problema des del punt de vista econòmic però haurem d’adonar-nos d’una vegada que competir per sota amb reducció de costos salarials no és just per les persones i parlar de reduir salaris amb un 13% de treballadors pobres no té sentit, sobretot perquè en els darrers 20 anys allò que ha incrementat la productivitat no ha anat a parar als treballadors: des del 2000 al 2020 el PIB s’ha duplicat però el salari mitjà del 2000 era de 26.850 euros i el 2020 de 26.500, per tant et preguntes qui s’ha quedat aquesta riquesa que s’ha duplicat.
I qui se l’ha quedat?
Només cal veure com augmenten les fortunes de determinades persones, a Espanya el 10% més ric té la mateixa riquesa que el 90% més pobre mentre que els 22 homes més rics del món tenen la mateixa riquesa que totes les dones africanes.
Si tingués davant algú que no conegués res de la renda bàsica universal incondicional i li hagués d’explicar, de quina manera ho faria?
És complicat perquè és una eina molt fàcil de fer-ne befa: “diners gratis”, “no treballarà ningú”… quant més es coneix més agrada perquè s’entén, seria un ingrés pagat per l’Estat a tota la població com a dret de ciutadania, com ara l’educació o la sanitat pública, pel simple fet de ser persona.
En base a quins barems?
Al llindar de la pobresa i té un motiu: parteix d’una concepció de llibertat republicana en la qual una persona no és lliure si depèn d’una altra per viure i si no té garantida la seva existència material; la renda bàsica universal el que fa és que tothom, d’entrada, pugui cobrir les necessitats bàsiques.
Salut, educació i habitatge?
Habitatge probablement no hi entraria, vol dir que tothom tingui cobertes les necessitats bàsiques i la qüestió principal és aquesta, actua d’entrada i et dona una major llibertat per fer el teu camí a la vida dedicant el temps a allò que vulguis i això ho diferencia de les rendes mínimes actuals, tant l’ingrés mínim vital del govern espanyol com les rendes garantides de ciutadania actuen a posteriori, un cop has fracassat i has de suplicar a l’administració, complir uns requisits i passar-hi uns controls amb traves. Aquestes rendes han fracassat i no han complert els seus objectius, tal i com admet la Comissió Europea: no arriben a qui han d’arribar i entre un 20 i un 60% de les persones pobres als països de l’OCDE no accedeixen a la renda mínima a la qual tenen dret.
Per burocràcia, desídia dels governants o manca d’interès?
Totes les variables juntes hi entren, una és l’estigmatizació que comporta pel discurs meritocràtic que hi ha instal·lat segons el qual si has sortit de la pobresa és perquè t’has esforçat i és mèrit propi i si ets pobre també és culpa teva perquè no t’has esforçat prou; la gent va a un hospital amb el cap ben alt perquè hem entès que són necessaris uns serveis públics potents que garanteixin una igualtat d’oportunitats i una vida digna a tota la ciutadania; la gent quan va a demanar una prestació social o a la cua de l’atur hi va amb el cap cot. La renda bàsica universal evitaria que la gent es quedés fora de la renda mínima i ens faria sentir orgullosos i legitimats d’un projecte perquè tens institucions que et cuiden i un dret de ciutadania que garanteix una vida digna a totes les persones pel simple fet de ser-ho, igual que tens una sanitat o una educació pública, seria posar-ho al mateix nivell que la sanitat i educació pública, la renda bàsica seria un pilar més de l’estat del benestar.
A la història hi ha hagut precedents de rendes bàsiques universals?
Les pensions no contributives, el Family Assistance Plan que ha tirat endavant Biden als Estats Units per a menors de 18 anys és similar i l’exemple d’Alaska, on d’ençà 1981 un governador republicà va decidir repartir anyalment els beneficis que s’aconseguien per mitjà del petroli; no és una redistribució de riquesa perquè no prové d’una reforma fiscal ni té en compte el llindar de la pobresa però va passar de ser un dels estats amb major desigualtat dels Estats Units a ser un dels més igualitaris.
Seria viable econòmicament aquest projecte? Perquè molta gent podria arribar a la conclusió que l’Estat no té recursos il·limitats…
És legítim preguntar-s’ho però s’ha demostrat en nombrosos estudis, un dels quals de l’Ajuntament de Barcelona, que es pot finançar una renda bàsica per mitjà d’una reforma fiscal en què el 20% de la població més rica hauria de pagar més impostos, ells hi sortirien perdedors però el 80% hi guanyaria, seria una redistribució de la riquesa.
El capitalisme no hi posarà pals a les rodes atenent al fet que el 20% més ric que hi perdrà és qui té més poder? Quins altres col·lectius hi poden estar en contra?
Que tot el món rebi la renda bàsica efectivament no vol dir que tothom hi surti guanyant, la societat en el seu conjunt sí però d’altres persones haurien de pagar més impostos, les grans fortunes hi estan en contra i d’altres a favor en detriment d’un estat del benestar: l’esquerra vol finançar el projecte per mitjà d’una reforma fiscal i la dreta en detriment de l’estat del benestar, al qual vol trossejar per donar a cadascú la seva part.
Són visions irreconciliables…
Exacte, què passa si tens un càncer i t’has de pagar un tractament? De la teva butxaca, si tens un fill i l’has d’escolaritzar també, gran part dels liberals hi estaven a favor, la major reticència ve dels qui tenen majors privilegis però el major repte és polític. Per què? Actualment hi ha la paradoxa que com més allunyat estàs del poder major interès tens en la renda bàsica i quan t’hi vas acostant es va evaporant. A l’epíleg del llibre, Guy Standing diu que gran part de la classe política té ànima d’espagueti, és a dir, poc valor intel·lectual però entén la pressió, el tema és si la gent normal volem realment un canvi; la darrera enquesta a nivell europeu que es va fer a sis països (França, Portugal, Espanya, Itàlia, Alemanya i el Regne Unit) acredita que el 68% de la població votaria sí a una renda bàsica i el repte és pressionar i aconseguir que es vagin canviant les coses. En els darrers anys s’ha debatut a molts parlaments, està més a prop del que pensem i cal veure si s’abandera des de l’esquerra o des de la dreta, que moltes vegades entoma els temes amb més antelació. També hi ha reticències des d’alguns postulats de l’esquerra tradicionalista, o dels sindicats, que no tenen simpatia pel projecte perquè creuen que com que augmentaria el poder de negociació dels treballadors podria reduir el poder de negociació col·lectiu… a mi m’han ensenyat que el sumatori de totes les forces incrementaria el sumatori comú. És quelcom que s’està treballant, de mica en mica estem fent passos i adonant-nos que, si no busquem alternatives al sistema econòmic actual que aprofundeixin en el dret universal a la protecció enfront de polítiques inspirades en l’assistencialisme, les classes les quals defensem tindran problemes molt greus.
Quan li expliques a algú el projecte de seguida es posa a la defensiva i, sobretot, es pregunta com es podrà tirar endavant, és a dir, pensa que tothom deixaria de treballar. És així?
Moltes vegades diuen que la renda bàsica desincentivaria la recerca d’ocupació i l’evidència ens diu que no. Amb les rendes mínimes actuals hi ha el problema que coneixem com a ‘trampa de la pobresa”, perquè són prestacions que no són acumulatives i que, com a molt, complementen una possible renda de treball, és a dir, no pots tenir una renda mínima garantida o l’ingrés mínim vital més una renda de treball i si reps una oferta laboral has de triar entre això i la prestació. En el cas de les feines de baixa remuneració o a temps parcial les rendes mínimes desincentiven molt que la gent les accepti i, alhora, estimulen el frau fiscal, la persona decideix treballar en B per la possibilitat d’obtenir dues rendes i això a curt termini pesa més (omplir la nevera, arribar a final de mes) que els perjudicis a llarg termini, o sigui, que no tindràs assegurança per atur i que aquest treball en B no et cotitzarà per a la pensió de jubilació; aleshores les rendes mínimes sí que desincentiven la recerca d’ocupació però la bàsica, com que és concebuda com un sòl i un dret de la ciutadania, ningú te la pren i no has d’amagar una possible renda de treball perquè sempre mantindràs aquesta renda. Per tant, una persona que treballi de manera remunerada amb renda bàsica sempre guanyarà més diners que una persona que només tingui la renda bàsica; amb les rendes mínimes no passa això i fins i tot i pots guanyar menys treballant de manera remunerada que cobrant la prestació. Tenim enquestes que conclouen que un 3-4% de persones deixarien de treballar remuneradament si rebessin una renda bàsica i és molt poc, i un 8-10% reduiria la seva jornada per tenir temps lliure. El projecte pilot de Finlàndia amb un govern de centredreta volia comprovar si amb una renda bàsica les persones s’activaven o no i el resultat fou significatiu: les persones amb renda bàsica estaven ocupades, de mitjana, sis dies més que les persones que percebien una renda mínima.
S’estan fent projectes pilot a molts altres països?
Van començar als 70 als Estats Units i el Canadà i actualment en tenim també allà, a Alemanya, Escòcia, els Països Baixos, Finlàndia, Kènia, l’Índia, el de la Generalitat catalana que es farà aviat… més de 150 i els resultats que habitualment coincideixen són quatre: milloren el benestar econòmic de la ciutadania, milloren les capacitats cognitives i el sentit de pertinença a la comunitat, es redueixen les hospitalitzacions i els problemes de salut mental i la majoria la gent no deixa de treballar remuneradament. Un altre efecte colateral és que incrementa l’escolarització dels nens i baixen els índexs de drogoaddicció en països en vies de desenvolupament.
Un altre dubte important és que a Espanya sempre hi ha hagut la tradició del ‘pillo’, no sembla utòpic que s’hi pugui consolidar la renda bàsica?
No ho sé, aquest factor cultural hi és però en qualsevol cas està més relacionat amb la trampa de la pobresa i les rendes mínimes que esmentava anteriorment que no pas amb una renda bàsica en què no hauries d’amagar cap renda del treball perquè ningú et prendria la prestació.
Acabaria amb l’economia submergida?
Sí, en gran mesura, no has d’amagar la renda ni treballar en B i, per tant, no passa el que passa ara, però caldria una administració més eficient en la recaptació d’impostos perquè el 80% del frau ve de grans empreses i el 85% dels inspectors miren autònoms i pimes.
Quin és el ‘timing’ del projecte?
Els debats ja s’estan generant, quan vaig ser parlamentari basc ja se’n va parlar, al Congreso Daniel Raventós ho ha fet i la Generalitat traurà un pla pilot. La classe política n’és conscient, hi ha posicions que diuen que és un debat que han d’assumir però creuen que encara no és el moment com el PNB; recordo que en una negociació pressupostària ens van dir que dels 40 punts que els havíem proposat podíem parlare de tots excepte d’aquest perquè a Euskadi ja hi ha la renda de garantia d’ingressos d’ençà 32 anys.
Funciona bé?
Té molts errors, el 30% de persones pobres no hi accedeix i és la millor de l’estat espanyol i de les millors europees… del 70% que hi accedeix només la meitat aconsegueix sortir de la pobresa; s’hi destinen 500 milions d’euros anyals. El debat teòric s’ha guanyat en molts àmbits però falta ampliar mires i eixamplar la base social, no trigarà gaire a posar-se en marxa, el país que faci el primer pas tindrà un avantatge important, però segurament no serà Espanya.
Caldrà millorar l’estratègia comunicativa per tombar prejudicis i serà necessària algun tipus de mobilització social?
És complicat però hi ha dues iniciatives: una a nivell europeu que té fins al juny de 2022 per aconseguir un milió de firmes perquè es pugui debatre al Parlament Europeu; i una iniciativa legislativa popular a Euskadi que n’ha d’obtenir 10.000 i n’hi queden 1.000, serà al febrer o al març, es debatrà als parlaments i els partits s’hi hauran de posicionar. L’estratègia comunicativa és molt important i l’hem millorat molt en els darrers anys, hem començat a tenir un argumentari més o menys comú entre els defensors sent conscients que cadascú prové d’un àmbit diferent i que les idees de cadascú són pròpies i no s’han de modificar, estem avançant i aconseguint espai als mitjans però falta aquest treball extra de pressió social perquè tiri endavant, gran part del que parlem és pels projectes pilot. A l’estat espanyol continuem fent experiments amb 11,8 milions de persones pobres, a veure si algú s’imagina Lincoln quan va proclamar la tretzena esmena, que és l’abolició de l’esclavitud, dient que farien un projecte pilot d’abolir-la a veure si la cosa anava bé o no…
Fins a quin punt la situació econòmica espanyola és greu?
Es tracta d’un moment molt complicat, amb taxes de pobresa molt altes sobre el 25%, Espanya és el país europeu que, d’ençà que hi ha dades, ha tingut més anys taxes d’atur per sobre del 15%. Econòmicament està molt malament i necessita una transició econòmica a diferents nivells, és molt difícil sostenir així un país. Cal un canvi i deixar de jugar a la política del House of Cards, així ja no es guanyen eleccions, la manera de fer-ho és amb polítiques que canviïn la vida de la gent, la gent està farta de tanta teatralització i cal canviar visions a curt termini, la renda bàsica no és per menjar caviar tots els dies sinó perquè ningú es mori de gana, que puguem tenir vides que mereixin ser viscudes, que no et llevis pensant “un dia més a la cua de l’atur o a un procés d’inserció laboral”.
El context global de xenofòbia i populisme pot amenaçar el projecte?
Sí, però ara ens lamentem pels discursos xenòfobs d’alguns i hem estat part del joc i si volem canviar això passa per no basar l’estratègia política en canvis bruscs de guió o cops d’efecte, sinó en projectes que millorin la vida dels ciutadans perquè confiïn en tu. A València la renda mínima aprovada per llei el 2018 ha passat de 13 a 270 milions i ha reduït la pobresa i arribat a més gent, així es fa política.
Aquest canvi ha d’estar lligat a un canvi polític cap a la República?
Sí, i junt amb una renda bàsica hi ha d’haver una renda màxima, que ningú pugui tenir el poder d’atemptar contra allò comú, mantenint les coses com estan ara és complicat que hi hagi una democràcia a l’estat espanyol. El 1942 Roosevelt va dir que, després de pagar impostos, cap americà hauria de guanyar més de 25.000 dòlars anyals, que equivaldrien a uns 430.000 dòlars actuals, aleshores estava proposant una renda màxima als qui guanyaven més que aquesta xifra.
Una quantitat molt alta…
A Espanya hi ha fortunes que anyalment guanyen més i són les que poden influir políticament i prendre decisions que afectin el conjunt de la ciutadania. Una persona no pot ser lliure quan hi ha tanta acumulació de riquesa en mans d’unes poques persones. Al final la idea és tenir una societat en què cap ciutadà es vegi obligat a vendre’s i que cap empresa tingui prou poder com per comprar ningú, això ara és complicat, políticament no sé si algun partit s’atreviria a establir una renda màxima al seu programa polític, no és que no vulguin que no hi hagi rics sinó per defensar la població d’ingerències que es puguin realitzar per part d’aquestes persones. Cal tenir en compte que la República, que és molt més que no tenir un rei, va de la llibertat de la ciutadania i per això és imprescindible garantir l’existència material de tots amb la renda bàsica.
