El dia 9 de juliol, el Parlament va aprovar amb vots favorables de Junts, PSC, PP i Ciudadanos presentar candidatura conjunta amb l’Estat espanyol pels Jocs Olímpics d’Hivern del 2030. ERC i Comuns s’hi van abstenir; CUP i Vox hi van votar contra. Qualsevol observador extern que desconegués la política processista hauria tingut un daltabaix. Els tres partits que haurien de fer la independència votaven diferent a les tres possibilitats de vot; i amb qui ens reprimeix; i pel 2030; i una candidatura espanyola.
Les xarxes van reaccionar amb divisió, com és habitual en aquests casos. L’independentisme hi exposava la contradicció que hi ha entre afirmar voler la independència i preparar uns jocs olímpics “espanyols” a 9 anys vista. Els qui ho defensen tot, com ara que Puigdemont faci petons a la bandera espanyola o que es facin vagues de fam falses amb glucosa, callaven majoritàriament.
Poc abans que no vencés el termini del dia 15, Pere Aragonès va enviar una carta al Gobierno español on parlava de fer-ne una consulta al territori abans de tirar endavant. Cosa que obre la seva pròpia caixa de Pandora atès que el Comitè Olímpic Internacional no veu amb bons ulls aquestes consultes. I perquè Junts i ERC no estan d’acord ni tan sols en quines comarques haurien d’ésser consultades.
Per a acabar-ho d’adobar, la carta d’Aragonès (burles del destí) va desfermar la indignació de l’homòleg aragonès Lambán que, ofès pel nom Pirineus-Barcelona, s’ha desvinculat del projecte fins que el Comité Olímpico espanyol ho reorienti cap a la paritat entre Aragó i Catalunya.
Tot plegat i veient el desgavell dels darrers anys, potser més que Jocs Olímpics d’Hivern, el Parlament hauria de proposar Catalunya com a seu permanent del Festival Mundial del Circ. Ens ho concedeixen segur.
