Cada dia és força corrent trobar-nos amb frases com ‘’tinc ganes de que…’’, ‘’des de que…’’, ‘’gràcies a que…’’, ‘’en el moment en que…’’, ‘’amb que m’ho diguis…’’. Totes aquestes frases tenen un castellanisme que no és tan vistós com ‘’barco’’, però és més perillós.

Davant la conjunció ‘’que’’ fem caure SEMPRE les preposicions ‘’a’’, ‘’amb’’, ‘’de’’ i ‘’en’’. Posarem un exemple molt clar: diem ‘’fins a’’, però mai se’ns passaria pel cap dir ‘’fins a que’’, sinó que diem ‘’fins que’’, existeix ‘’d’ençà de’’, però ‘’d’ençà de que’’ ens sona completament estrany comparat amb ‘’d’ençà que’’. De manera que les frases abans mostrades, en català, serien ‘’tinc ganes que’’, ‘’des que’’, ‘’gràcies que…’’, ‘’en el moment que’’, la darrera hauria de canviar una mica, però, ‘’n’hi ha prou que m’ho diguis…’’.

Hi ha cops en què la caiguda de la preposició ens pot deixar frases ‘’forçades’’, però sempre hi ha maneres de dir-les de manera natural, la més comuna és la d’intercalar-hi un element com ‘’el fet’’, ‘’la idea’’, ‘’la possibilitat’’, etc.