Aquest agost, que ens prenem més relaxadament, volem aprofitar per a veure i comentar quatre documentaris de temàtica política. Ho farem cada dilluns d’agost i començarem avui amb “Frente a la gran mentira”. Dilluns 16, comentaré “L’estafa d’Andorra”; dilluns 23, “La Mentida, el documental de la veritat“; i tancarem dilluns 30 la sèrie amb “Les clavegueres d’interior”. Tots quatre es mostren lliurement a Youtube.
“Frente a la gran mentira” és un homenatge gens dissimulador a la figura del jurista espanyol Antonio García-Trevijano (1927-2018), republicà convençut que va denunciar la traïció dels partits opositors a Franco, els quals havien signat un compromís per a fer un procés constituent que donés oportunitat a la república i no el van complir. Va ser qui va unificar en una sola força, Platajunta, la Junta Democrática de España, que encapçalava, i la Plataforma de Convergencia. Va participar en la independència de Guinea Equatorial al 1968. La seva experiència electoral a les eleccions del 1977 com a candidat del Frente Democrático de Izquierdas no va ser bona i hi va obtenir vora 1’45% de vots i cap representació.
És un documentari llarg (1h54m), estrenat al 2020 i dividit en dues parts. La primera desmunta la transició que es defineix com a transacció, on recorda com Franco i Carrero Blanco protegien Felipe González a les manifestacions, el mitificat Congrés de Suresnes i desmunta conceptes contraris a la democràcia com el “Consenso”. El “consenso” és contrari a la llibertat. Ens fa pensar en la manipulació feta mitjançant la il·lusió de les alternatives” que vam explicar fa uns dies. Recorda que tot va romandre “atado y bien atado” i que Espanya és una partitocràcia i no una democràcia on la corrupció és endèmica. Parla de l’engany del 23-F i hi vincula Juan Carlos I -com també vam fer a Catdavant-, però no hi aprofundeix i emmudeix el paper dels serveis secrets americans durant la transició i posteriorment. Aquesta primera part abusa de la música en tensió que, des que els directors de cinema danesos Lars von Trier i Thomas Vinterberg van encetar el moviment Dogma 95, hem après a reconèixer com a eina de manipulació. També abusa de repetir imatges i idees, cosa que acaba per causar un metratge excessiu; i té com a mínim una mentida fàcilment desmuntable: quan afirma que García-Trevijano està condemnat a l’ostracisme. Una cerca bàsica a Google mostra que un munt de vegades ha aparegut a les televisions espanyoles, cosa incompatible amb afirmar estar marginat o emmudit. També caldria documentar l’afirmació que dos consells de ministros de Franco van ordenar que García-Trevijano fos assassinat.
La segona part detalla una proposició democràtica basada en la separació de poders i la representació directa dels ciutadans, no controlada pels partits, interessant si més no. Encara que no tan innovadora com el documentari vol transmetre, atès que incorpora i combina les peces principals dels sistemes britànic i francès. Ho corona amb una crida a l’abstenció activa per a no continuar de legitimar un sistema corrupte amb el vot.
Els punts forts del documentari, a parer nostre, són que tracta els espectadors com a persones intel·ligents i que proposa solucions concretes que millorarien la situació dels espanyols. També és un primer contacte amb la veritat molt més progressiu i assumible per a moltes persones que no pas l’explosió de fets i informació que comentarem en parlar de “La Mentida, el documental de la veritat”. També detalla la manipulació feta amb frases com ara “como no podría ser de otra manera”, mentida que repetida 1000 vegades esdevé veritat. Interessant i coincident amb “La Mentida” quan explica la creació artificial de nous partits com Podemos, Vox o Ciutadans. També hi ha coincidència en el fet que tots els partits del sistema treballen junts.
D’altra banda, sembla exagerat comparar García-Trevijano amb Hobbes, Locke i Montesquieu com fa el documentari, però no dominem prou l’obra de cap dels quatre per a poder-ho assegurar. També s’hi mostra animadversió a Podemos i en concret a Pablo Iglesias, que hi surt més que cap altre polític, cosa que no és proporcional a la seva responsabilitat en el problema sistèmic.
D’un punt de vista català que, com recordava Lluís Botinas de la Gota Catalana en una conferència recent al Col·legi de Periodistes, és el que hem d’aplicar sempre, no sembla pas que sigui interessant encoratjar a l’abstenció més enllà de situacions puntuals, sinó més aviat unir el poble sota nous projectes no tacats de processisme. Tampoc no és interessant un projecte centralitzador pensat per un ultranacionalista espanyol com García-Trevijano. Això sí, el documentari té utilitat per a demostrar als espanyolistes que Espanya no és una democràcia. Aquest documentari adquirirà embranzida després de la independència de Catalunya.
En qualsevol cas, el trevijanisme sense Trevijano no té cap possibilitat d’ésser una alternativa real, com sap perfectament l’Estat espanyol, després del fracàs electoral postfranquisme amb Trevijano viu i en plenitud. Això es demostra pel fet que li hagin ofert aparicions televisades del 78 fins poc abans de morir, cosa que no fan amb qui són una amenaça pel statu quo, que són censurats sistemàticament. I és que, com va dir Gil Scott-Heron, la revolució no serà televisada.
