Esquerra Unida de Catalunya ha conclòs la seva Assemblea Constituent amb l’elecció de Núria Lozano, regidora a l’Hospitalet de Llobregat, i Eduard Navarro, secretari general del PSUC Viu i exregidor a Sabadell, com a nous coordinadors. Sota el lema ‘Seguim fent camí en comú’, l’acte ha servit per enllestir el procés fundacional de l’organització, que va encetar el febrer de 2020 amb l’elecció d’una direcció transitòria.
El ministre de Consum Alberto Garzón –que encara no ha estat capaç de plantar cara al lobby de les cases d’apostes–, ha subratllat que els objectius de la formació son “justos i adequats per a millorar la vida de la classe treballadora” mentre que Lozano i Navarro han apel·lat a la construcció d’una societat “feminista, ecologista i solidària”.
Els 168 delegats i delegades d’EUCat han aprovat amb un 93% de vots a favor el document polític, que es fonamenta en la comoditat d’una utopia irrealitzable, “la República federal plurinacional”. Com si l’establishment monàrquic constitucional imposat per una dictadura impune permetés el canvi, com si hi hagués una àmplia majoria espanyola contrària a la Corona i ignorant que, per a poder-te federar amb un Estat, abans te n’has d’independitzar. Com si aquesta fraternitat amb tots els pobles de l’Estat garantís el final dels greuges vers Catalunya: espoli fiscal, resolucions judicials arbitràries, dèficit d’inversions o discriminacions lingüístiques.
Un projecte idíl·lic similar al de la República federal ibèrica que recentment va plantejar l’historiador Ian Gibson i que, no fa tant, reivindicava Iceta com a pretext per criminalitzar l’independentisme. El darrer a apuntar-se a la utopia ha estat Pisarello, amb un article al digital Cxt en què reivindica “un republicanisme (con)federal trans-ibèric” amb un error ortogràfic flagrant: evoca “Pi i Maragall” en comptes de Pi i Margall.
