Dimecres, es va conèixer la sentència del recurs presentat per Jordi Turull al Tribunal Constitucional espanyol. Malgrat aquests temps de pressa i estalvi de lletres, cal recordar sempre que és un tribunal ocupant espanyol i cal evitar de referir-s’hi solament com a TC; altrament se’n normalitza i promou l’acceptació entre el poble de Catalunya.

En aquesta sentència confirmatòria de l’anterior, dos magistrats han expressat un vot particular que les sentències podrien haver estat menors, que són desproporcionades. És a dir, un tribunal espanyol condemna polítics catalans que no van fer la independència i es van entregar i un altre tribunal espanyol confirma la sentència amb solament dos vots particulars contraris.

Però, evidentment, cap mitjà processista subvencionat pot informar lliurement d’aquests fets.

El que han fet és, unànimement, celebrar aquesta manca d’unanimitat perquè consideren que obre les portes a una anul·lació de la sentència un cop arribi al Tribunal Europeu de Drets Humans. Això és com el que va passar amb la concessió del suplicatori pel Parlament Europeu, gatzara grossa perquè va ésser per poc.

Les crítiques a aquesta manera, diguem-ne, d’informar són de diversos tipus. En primer lloc, celebrar victòries pírriques com aquesta ens allunya de la victòria real, és a dir, la independència. 

En segon lloc, acceptar sense qüestionar que cal exhaurir les vies espanyoles abans d’accedir al Tribunal Europeu de Drets Humans equival a considerar que Catalunya és com una regió danesa o sueca i no una nació ocupada militarment.

En tercer lloc, és molt opinable que el vot particular afavoreixi l’anul·lació de la sentència del TCE al TEDH, per dos motius. El primer perquè sorgeix del concepte bonista que el TEDH farà altra cosa que no sigui afavorir els interessos del sistema, és a dir, dificultar la independència de Catalunya. Però és que, fins i tot si ens creiem la faula de la separació de poders i la no menys fantasiosa creença que Europa ens farà la feina, l’argument és fal·laç. Que un tribunal espanyol d’apel·lació dicti una sentència no unànime pot ser perfectament un argument per a defensar que la decisió primera era jurídica i no totalitàriament imposada pel règim.

Demà tornarem a oferir la possibilitat que dediquis dos minuts a tenir una visió diferent, lliure i no subvencionada d’allò que passa a Catalunya. Ens hi acompanyes?