Grenlàndia o “terra verda” és probablement el primer truc de marxandatge turístic de la història perquè solament verdeja una petita part del territori, i tan sols a l’estiu; altrament és coberta de gel. És l’illa més gran del món després d’Austràlia,  amb més de 2 milions de quilòmetres quadrats, però sols té 56.000 habitants. És com si al Principat de Catalunya hi visquéssim solament vora 1000 persones.

Actualment, és part del Regne de Dinamarca, però no de la Unió Europea de la qual es va retirar al 1985, després de fer un referèndum. Presenta dues característiques que deixen malament els unionistes espanyols, els quals afirmen que cap constitució recull el dret d’autodeterminació i que el sistema autonòmic espanyol és el més descentralitzat de l’univers. Reïx que la constitució danesa d’ençà el 2009 reconeix a Grenlàndia el dret a la pròpia autodeterminació, i té una autonomia tan gran que el govern danès solament reté les competències d’afers exteriors, defensa i moneda. El tema polític principal al país és l’aprovació o no d’un projecte miner: Grenlàndia té els jaciments més grans del món de metalls estranys com el neodimi, emprat en la construcció d’autos elèctrics, ordinadors i telèfons mòbils. Aquest fet i la importància geoestratègica van crear tensions diplomàtiques entre Dinamarca i els Estats Units quan, al 2019, Trump va oferir comprar l’illa.

Grenlàndia va fer ahir eleccions generals, que van coincidir amb les locals, que van donar la victòria als independentistes del Inuit Ataqatigiit (IA) amb 12 escons per davant dels també independentistes del Siumut, amb 10. És clar que els tres primers es defineixen com a independentistes i, tot afegint un quart  partit ara sense representació, han obtingut 82% de vots i 26 de 31 escons. Aquests mateixos quatre partits ja tenien 22 escons i 71% de vots. Malgrat la victòria aclaparadora res fa pensar en la imminent independència de Grenlàndia.

I és que es veu que a les nacions sotmeses per estats de l’Europa occidental (Catalunya, Escòcia, Flandes, Grenlàndia…) hi ha una pandèmia política en què el símptoma principal és que guanyen els “independentistes”, però no fan mai la independència.