Fi al monopoli de Renfe… i benvinguts a la privatització. Així es podria interpretar la decisió del govern espanyol de liberalitzar l’alta velocitat amb l’arribada del tren low cost Ouigo, que competirà amb Renfe i ja ofereix bitllets a 9 euros pel trajecte Barcelona-Madrid i parades a Tarragona i Saragossa. L’oferta inclou una tarifa plana de 5 euros als menors d’entre 4 i 13 anys.

“Beneficiarà els usuaris, que tindran més opcions per viatjar i a preus més reduïts”, ha afirmat exultant el ministre Ábalos, pioner en la criminalització dels CDR. Però rere el llaminer caramel econòmic s’amaga una xarxa d’interessos que novament afavorirà les elits i una imposició de la Unió Europea en nom de la llibertat de mercat. Una decisió que s’ha pres en detriment de modernitzar i fer assequible el transport ferroviari i que fa preveure la presència futura de ministres en els consells d’administració de la companyia francesa Ouigo.

La decisió recorda la manera similar amb què es va vendre la “liberalització” de Repsol en el preu del carburant, la de Telefónica en el dels serveis telefònics o la d’Endesa en la factura de l’energia.

Un article al mitjà digital Tercera Información alerta que les conseqüències poden ser especialment negatives per a les línies de ferrocarril menys rendibles que connectin poblacions més petites. Endemés, explica que la privatització ha resultat un fracàs al Regne Unit, on les promeses de Thatcher i Major han esdevingut un bumerang: atenent l’informe de 2012 ‘Rebuilding rail’, la competència privada a la llarga va empitjorar els serveis i incrementar-ne els costos perquè “la fragmentació i la franquícia dels serveis de tren han creat molt poca competència real”. El cost mitjà de viatjar en tren havia augmentat un 17% d’ençà la privatització.

El col·lectiu Action for Rail va assegurar que els subsidis públics al sistema de tren britànic van créixer un 300% d’ençà la privatització del servei i que 90% de les inversions van ser pagades pels contribuents, no per les empreses que explotaven les línies; mentre els preus per trajecte augmentaven un 117% entre 1995 i 2015 els sous dels directius s’apujaven un 56%.

Per acabar-ho d’adobar, la despesa pública en la gestió dels ferrocarrils britànics privats duplica el cost del sistema públic: la privatització va costar al contribuent vora 1.200 milions d’euros anyals. Per tot plegat, els anglesos ja han endegat el camí contrari amb l’inici de la desprivatització gràcies a la qual la companyia Northern Railway ha tornat a ser pública.