Avui tanquem aquesta tirallonga de tres articles amb un doble prec: que els feu circular arreu per a trencar la censura i que siguin un punt de partida perquè en feu la vostra pròpia valoració i no us limiteu a canviar la visió imposada per la televisió, per la nostra. Creeu-ne la vostra.

Les crítiques a la dissidència seran menors quantitativament i qualitativa, en comparança amb les crítiques ja fetes a la versió oficial. És lògic que així sigui, perquè no cal tenir un digital independentista, independent i independentitzador com aquest, per a fer el que prou fan la immensa majoria de jornalistes d’aquest país amb els vostres impostos.

Ens hi posem.

1) El terme “plandèmia” que ha fet fortuna. És innegable que aquest mot té força i permet d’expressar molt en una sola paraula, però comporta un doble perill: la ridiculització per part del sistema i la minorització dels qui no combreguen 100 % amb la versió oficial. La major part de la població, a dia d’avui, s’arrenglera amb la campanya oficial; si la sola alternativa a aquesta situació és una conspiració caricaturable pel poder, que exclou escenaris intermedis -com la mala gestió de la situació o el profit d’una situació fortuïta per a restringir drets a milers de milions de persones-, per a molta gent serà impossible de començar a posar-ne en dubte la versió oficial de manera progressiva. Si la sola alternativa d’estar davant la tele és fer demà la Marató, les persones no seran activades.

2) Qualificar de “covidiotes” els seguidors de la versió oficial. Aquells qui fa anys que anem a contracorrent hem caigut, en ben poques ocasions, en pecat d’arrogància. Si es tracta de canviar les coses i no pas d´ésser el més llest a Twitter, cal ser pedagògic i pacient amb qui encara no ha desconnectat del sistema.

3) Manca de crítica de la dissidència controlada. Com en totes les lluites, el poder infiltra els moviments opositors per tal de portar-los per camins que són via morta o per a desacreditar-los, amb comportaments ridículs que portin perjudici a la causa. Això pot ésser fruit de la inexperiència en guerra bruta contra el sistema o d’un cert beneitonisme endèmic en determinats moviments. 

4) El “tallar-i-empegar”. El sistema manipula quan escampa material de procedència dubtosa, perquè el seu públic objectiu és qui no posa en dubte les coses i les escampa sense comprovar-les. Per contra, qui lluita per canviar les coses s’adreça a un públic més crític. Vídeos de gent ballant a hospitals buits, afirmacions anònimes, xifres anyals de morts, xeringues que poden ser retràctils… són fets que cal reflexionar i verificar abans de posar-los en circulació perquè coincideixen amb allò que nosaltres pensem. Costa molt de moure una persona de les postures oficials i molt poc que s’hi torni a arrecerar per una informació que pot acabar essent incorrecta.

5) Per respecte de les persones mortes el darrer any. És evident que un dels cavalls de batalla de la situació que ara vivim és si les persones que oficialment moren per coronavirus, ho han fet per aquesta causa. Però per a una persona que és obedient a tot el que rep dels mitjans i a qui han dit que un parent seu ha mort de la Covid-19, segons quines consideracions, lluny d’activar-la, la tornaran més impermeable a versions diferents de l’oficial.

I fins aquí aquesta tirallonga de tres articles sobre la Covid-19. Esperem que us hagin fet pensar una mica i fet una mica més lliures.