La detenció de Pablo Hasél, unida al context de precarietat econòmica i d’un sistema judicial espanyol arbitrari, han desfermat una onada de protestes massives a diversos punts de l’Estat espanyol, amb un nexe comú: la violència desinhibida de les diferents forces i cossos de seguretat que, a diferència de la que s’exercia als anys 80 i 90, resta prou acreditada per mitjà de vídeos a les xarxes socials. Amb el precedent de Linares ben viu, la bestialitat ha inclòs cops amb porres extensibles per damunt la cintura, mastegots a cotxes, presència d’infiltrats, una cacera a Gràcia amb els manifestants arraconats, agressions a vianants, a menors o persones que demanaven diàleg i calma als agents –com la que va patir el diputat de la CUP, Dani Cornellà- i fotojornalistes ferits per projectils de “foam”, tot i anar acreditats. Cal recordar que, el novembre de 2019, una proposició al Parlament per la retirada, en el termini de sis mesos, dels projectils viscoelàstics de precisió (“foam”) del material d’ordre públic emprat pel cos dels Mossos va ésser refusada gràcies als vots de JuntsxCat, ERC, PSC, PP i C’s; solament hi van votar a favor els representants de la CUP, d’En Comú Podem i un d’ERC. Un projectil “foam” va llevar l’ull d’una noia i uns 300 joves, convocats pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), es van manifestar pel centre de Barcelona en un ambient tranquil, però amb una consigna ben clara: “Esquerra i Pdecat, la paciència s’ha acabat”.
Mentre que Sàmper s’assembla massa a Buch, Colau ha fet costat a Twitter als cossos de seguretat, encara que alguns missatges que hi va publicar el 2012 i el 2013 eren d’una fesomia ben diferent: “Gràcies per defensar els carrers de Barcelona, torna la pau i els Mossos se’n van… hem aguantat, companys” o “cal fer una crida als Mossos que creuen en els drets humans i la democràcia per tal que s’allunyin de l’actual política d’encobriment de brutalitat”. Enric Millo, exdelegat del govern espanyol a Catalunya i secretari d’acció exterior de la Junta d’Andalusia, ha publicat a Twitter la fotografia d’una tanqueta d’aigua de la policia amb el missatge: “Una bona dutxa sempre va bé!”.
El robatori de mòbils, la zitzània a les xarxes i l’escassa visibilitat d’alguns nombres d’identificació policials han posat més llenya al foc a un context de Síndrome de Sherwood, una doctrina que explica fil per randa les consignes que reben els agents per a provocar enrenous als carrers o per a romandre-hi passius, segons convingui. A Twitter, un compte policial acusava els manifestants d’haver tombat un vehicle, però l’autor de la fotografia va avisar-los que era fruit d’un accident de trànsit.
Lluny de qualsevol autocrítica o disculpa, l’Associació Professional de Mossos d’Esquadra (APME) ha emès un comunicat ple de cinisme en què es planyia dels atacs als agents. “N’estem farts, del silenci insultant i la connivència amb qui ens ataca i de la construcció d’un relat fictici en què es criminalitza permanentment l’actuació policial”. L’APME demana que s’emprin les imatges que enregistren les unitats policials, també manifesta un sentiment “de fàstic i vergonya” dels agents i avisa que convertiran el Cos en “ingovernable”, si la situació no canvia.
La salvatgeria policial ha tingut la complicitat dels principals mitjans de comunicació espanyols, que no han dubtat de criminalitzar els manifestants. Atenent la figura retòrica de la sinècdoque -ampliar o restrènyer el significat d’un mot en prenent el tot per la part o la part pel tot-, la minoria vandàlica que pul·lula en qualsevol tipus de concentració ha estat emprada, de manera mesquina, per a convertir l’autodefensa dels manifestants en violència i la violència dels agents en defensa de la llei i l’ordre. L’establishment mediàtic s’ha estimat més ésser solidari amb els contenidors cremats que no pas amb les persones apallissades, i un tuïtaire s’ha distret a fer-ne comparacions i assegura que l’estada del rei emèrit a l’hotel d’Abu Dhabi, a càrrec dels comptes públics, equivaldria al cost de 55 contenidors/dia; l’any d’Elionor a Irlanda (75.000 euros anyals) tindria el mateix cost que 4.000 contenidors i el sosteniment anyal de la monarquia serviria per a comprar-ne 2,5 milions.
Són els mateixos diaris, ràdios i televisions que no han criticat que Espanya hagi acollit l’ultradretà amic del colpista Guaidó, Leopoldo López, condemnat a presó per haver encapçalat protestes a Veneçuela, amb 600 ferits i 46 morts –un dels quals va ésser cremat viu perquè era favorable a Chávez-; ni tampoc han criticat que a Hong-Kong cremessin viva una persona partidària de la Xina. Aleshores aquests mitjans van emprar l’eufemisme “protestes” i no pas l’expressió “aldarulls violents”. Es tracta dels mateixos mitjans que han emmudit sistemàticament la violència quotidiana en virtut dels desnonaments, l’existència de presos polítics, les tortures a Euskadi amb la implicació de Marlaska, l’explotació i els accidents a la feina, l’assassinat de migrants a El Tarajal, els atemptats jihadistes del 17-A a Barcelona amb l’Estat al darrere, les medalles a torturadors franquistes, la venda d’armes a Aràbia Saudita, la fugida de Joan Carles I, el cobriment de la mort del fotojornalista Jose Couso i el desig impune d’afusellar 26 milions d’espanyols per un grup de militars… o la presència cada cop més habitual de persones remenant contenidors tot cercant-hi menjar.
Són els mateixos mitjans que no han encetat telenotícies ni portades amb l’atac racista a un centre de menors a Torredembarra, ni amb l’enèsim incendi que ha sofert una instal·lació de barraques a Palos de la Frontera (Huelva), on malvivien temporers migrants en condicions ruïnoses.
El diari Ara ha publicat un article en què els comerciants del Passeig de Gràcia hi asseguraven que Barcelona havia viscut la seva ‘Nit dels vidres trencats’, una comparació indigna amb el nazisme també emprada per algun diari espanyol i un col·laborador de TVE1. Per a reblar el clau, alguns jornalistes força coneguts com ara Elisa Beni o Bea Talegón han fet proclames a Twitter tot instant la societat a un “llirisme” que sembla ignorar les circumstàncies històriques, atès que la majorança de conquestes socials s’han assolit gràcies a la lluita i no pas a les concessions de les elits. Per exemple, la “Canadenca”, una vaga de 44 dies, entre febrer i març de 1919 a Barcelona, en què els treballadors van sabotejar els tramvies i el forniment d’aigua, i van enfrontar la policia a trets. La instauració de la jornada professional de vuit hores, encara vigent, va fer finir el conflicte. O les sufragistes femenines britàniques, que el 1913 van haver d’emprar tots els recursos possibles per a aconseguir el dret de vot de les dones –fins i tot van posar dues bombes a casa d’un ministre-, o l’exemple de França, on el gener de 2020, el govern de Macron va haver de recular en la proposició de perllongar l’edat de retirada fins a 64 anys, després de 38 jornades intenses de protesta i, per això, la vida professional encara hi fineix a 62 anys. “El pacifisme i la prèdica abstracta de la pau són una manera d’engalipar la classe obrera per tal que no es rebel·li contra el seu opressor”, va dir Lenin.
