El “culebrot” del avals encara suscita nous capítols i realitza la funció que té atorgada de tenir entretingut el poble perquè no se li ocorri d’exigir al Parlament que declari la independència. Fa uns dies, vam viure un capítol tragicòmic quan es va saber que per aquest tema havien dimitit tres directius de l’Institut Català de Finances… el manament dels quals havia acabat quatre setmanes abans. Curiosa Catalunya processista on es critica que els òrgans judicials espanyols romanen ocupats per membres que han complert el seu manament i a qui es fa recaure la responsabilitat d’aquest tema a persones en idèntica situació.
Per a potenciar el guió, Ciudadanos ha portat davant la fiscalia la directiva de l’ICF per aquest tema. I Vox ha denunciat el president Pere Aragonès, el conseller d’Economia, Jaume Giró, i la consellera de Presidència, Laura Vilagrà, per presumptes delictes de malversació i prevaricació.
Per la seva banda, el Tribunal de Cuentas no n’ha acceptat encara els avals i n’ha fet una consulta a l’Abogacía del Estado.
Ahir mateix, el Consell de Garanties Estatutàries va considerar, d’acord a la Constitución i l’Estatut, el decret pel qual es van aprovar els avals. Ho va fer per unanimitat, però va recomanar que es clarifiqués l’excepcionalitat i temporalitat que els avals vinguin de l’ICF en el projecte de llei.
Al capvespre, es va aprovar el decret amb els vots a favor de Junts, ERC i CUP (res a veure amb el campi qui pugui de la candidatura olímpica espanyola Barcelona-Pirineus), l’abstenció de PSC i Comuns, i el vot contrari de VOX, PP i Ciutadans.
Tot es més a prop del que pronosticàvem al primer article que vam escriure del tema i que vam anar confirmant amb els següents: que havien decidit d’avalar del Govern mateix, i ficar-hi les entitats bancàries era solament una cortina de fum, cosa que tenien la certesa que els mitjans de comunicació públics i subvencionats no denunciarien.
