La Fiscalia de Barcelona investiga Ada Colau per una presumpta concessió irregular de subvencions de l’Ajuntament de Barcelona, que sembla que s’haurien encetat en l’època de Trias. Ensems, un motorista que s’ha destrossat el genoll per culpa d’un coixí berlinès instal·lat pel consistori ha demandat Colau. Ha estat una setmana negra per als Comuns, atès que Janet Sanz, tinent d’alcalde d’Urbanisme, ha hagut de declarar davant dels jutjats per l’expropiació de la Casa Buenos Aires de Vallvidrera. A més, l’exregidora de Barcelona en Comú Gala Pin va incomplir el codi ètic del consistori barceloní en acceptar una feina a la fundació Goteo, que casualment havia rebut vora 300.000 euros en subvencions municipals mentre ella exercia el seu càrrec.

En el marc dels cels assaltats i la revolució de coloraines de Podem i els Comuns, Ada Colau ocupa un lloc destacat en la comèdia morada. Malgrat els esforços per blanquejar-la en la sessió de bany i massatge de la biografia “Ada, la rebel·lió democràtica: l’activista reinventada en alcaldessa” de Joan Serra Carner, la seva trajectòria vital i professional dista molt de ser exemplar i coherent. El llibre s’enceta amb una referència innecessària a la coincidència del seu naixement amb l’execució de Puig Antich mentre que la seva formació i l’experiència laboral estan plenes de llacunes: primerament, es vanta de no haver pogut acabar la llicenciatura en Filosofia per motius econòmics però sí es va permetre el luxe de fer un Erasmus a una ciutat gens barata com ara Milà.

L’invent Colau va arrencar el 2007 en incorporar-se a ‘V de Vivienda’ i més tard a l’Observatori DESC, una teòrica ONG vinculada amb Amnistia Internacional (empresa pantalla dels serveis secrets occidentals per infiltrar-se i trinxar països que no estan a l’òrbita d’allò que convé als qui manen) i va endegar una carrera d’activista remunerada: l’Ajuntament de Barcelona finançava DESC i en desglossar-se aquest finançament va aparèixer el sou de Colau, que va muntar la PAH. La contradicció era que vivia de lloguer i per tant no tenia el perill de perdre el seu pis de propietat per hipoteca però malgrat aquesta circumstància va esdevenir portaveu dels hipotecats. La seva primera feina amb cara i ulls als 33 anys la va dur a disfressar-se de superheroïna amb l’objecte d’aturar desnonaments o intervenir en actes polítics.

L’ajornament de les eleccions a la Generalitat li va donar temps per a preparar l’assalt al poder municipal. La mateixa Colau, que va assegurar que mai faria política, es va convertir en batllessa amb un triomf pírric (11 de 41) que va requerir l’aliança amb el PSC i ERC. Mentre el Parlament Europeu guardonava la PAH, la pròpia entitat l’acusava d’ésser tova amb els bancs.

El seu mandat ha estat farcit de polèmiques i promeses no complertes: va dir que renunciaria al cotxe oficial en campanya i no tan sols no ho va fer sinó que va adquirir-ne un model amb sobrecost i més tard ho va justificar per motius de seguretat; els seus dos primers objectius eren que Barcelona renunciés al Mobile Congress i a la Fórmula 1, esdeveniments cabdals en la vertebració de la capital catalana al món. La intenció de Colau era traslladar-los a Madrid per a empobrir Catalunya però ho va disfressar d’anticapitalisme i ecologia.

Tot i fotografiar-se agafant el metro per anar a treballar, va provocar la pitjor vaga de metro de la història de la ciutat durant més de 10 dilluns i la Generalitat va haver d’intervenir-hi per a resoldre el conflicte.

La reelecció gràcies al suport del xenòfob Valls, -ERC amb Ernest Maragall al capdavant era la força més votada-, el cas de la gossa ‘Sota’ -uns agents de la guàrdia urbana la van assassinar en ple carrer malgrat que no hi suposava amenaça i la promesa de passar comptes va restar a Twitter-, la col·locació a dit de determinats càrrecs, la incapacitat per eliminar o reduir els desnonaments, l’escàndol dels 200.000 euros que volia donar a El Terrat per tal que alguns músics actuessin des dels balcons durant el confinament, el silenci davant dels trets que un agent de la guàrdia urbana va disparar a un sense sostre o la retirada de la medalla d’or a Heribert Barrera han anat afegint descrèdit a una política de canviar-ho tot per a no canviar res.