S’acosta Setmana Santa i, tot i que ens resultarà complicat per les mesures que imposi el PROCICAT, si el temps acompanya, serà el moment d’acostar-nos a les platges i començar a treure’ns roba i a exposar-nos públicament.

Ha arribat, doncs, l’hora de retrobar-nos amb els nostres cossos com a aparadors d’allò que volem mostrar als altres, d’allò que, en definitiva, segons els cànons de bellesa que ens regeixen, ens defineix.

Hi ha qui “ha fet bondat” i afrontarà el moment amb certa il·lusió i un puntet de vanitat exhibicionista, però per a la immensa majoria, s’acosta el moment de fustigar-se i iniciar aquest via crucis cap al cos idealitzat, cap a un miratge, sovint, inassumible.

Serà o no casualitat que tot plegat ens enganxa en plena Quaresma, del llatí quadragesima. Aquella època en què es commemoren els quaranta dies que, segons s’explica en el Nou Testament, Jesús va estar en dejuni mentre creuava el desert.

En el calendari litúrgic, són les set setmanes que hi ha entre el final del Carnestoltes i el diumenge de Rams i, en principi, han de servir per a la preparació espiritual de la festa de Setmana Santa. És també un temps de purificació propi del cristianisme, durant el qual l’Església recomana l’abstinència d’alguns aliments.

Abans, però, això anava més enllà d’una simple recomanació. A Barcelona, en un pregó de l’any 1394, en plena Quaresma, es feien saber les mesures que havia pres el Consell de la ciutat: “(…) que ningú no gosés en aquest sant temps de Quaresma fer convit e congregació de menjar carn, sota pena de vuit dies de presó a pa i vi.”

I és que de carn, en consumien fins i tot els més pobres, que ho feien gràcies a la institució de la Pia Almoina, carn de moltó sobretot. Era un tall que anava destinat a fer bullir l’olla, perquè les carns guisades i condimentades s’incorporaren posteriorment i gràcies, com en tantes d’altres coses, al contacte amb les cultures jueva i musulmana.

De resultes d’aquestes prohibicions, el consum de diferents tipus de peix va passar a ser força habitual en aquestes dates, sobretot del bacallà, que era un peix barat. I és que el consum de peix era permès i es menjava com a substitut de la carn, de fet no tenia, ni molt menys, la valor que li donem a dia d’avui.

Tot plegat va condicionar el receptari, perquè el canvi d’hàbits alimentaris va incentivar la creació de plats elaborats exclusivament amb aquells aliments que estaven permesos. I així, d’aquella obligació religiosa en van sortir els bunyols, plats de llegums i verdures, ous durs, pintats o no, guisats de bacallà…

El receptari es va anar consolidant i en els llibres de cuina més actuals hi trobem encara aquests plats que formen part no només de la nostra cuina, sinó també d’aquest patrimoni gastronòmic que tant ens enorgulleix.

Com en tot, però, feta la llei, feta la trampa. I si hi havia una prohibició, també hi havia la manera d’evitar-la. Perquè quan la religió controlava el dia a dia, evidentment qui s’ho podia permetre quedava deslliurat d’aquesta obligació, només calia pagar la butlla corresponent.

Què faríem avui en dia si per imposició ens diguessin que els dimarts no podem prendre cafè? O xocolata? O que els diumenges no podem fer un vermut…? Som realment tan lluny d’aquelles prohibicions? O hi som allà mateix?

Potser aquests dejunis intermitents dels quals tant se’n parla darrerament o aquest estar-se’n de menjar alguns aliments “que engreixen”, vindrien a ser la versió popular del sacrifici, mentre que la butlla tindria el seu equivalent als quiròfans on es duen a terme els “retocs” tots aquells qui se’ls poden permetre.

I és que avui potser no hi ha un temor irracional cap al càstig diví o l’etern foc infernal de les calderes d’en Pere Botero, però estem tots plegats ben limitats i amb poc marge de maniobra, ofegats i controlats pel poder d’uns altres “déus”.

El gran déu de la imatge que ens obliga a lluir en una falsa eterna joventut d’una banda, i el no menys important déu de la seguretat que ens manté dins uns paràmetres regulats i necessaris pel nostre propi bé però també pel bé comú.

Si la carn fa carn i el vi fa sang, no vull ni pensar què fa la combinació d’aliments edulcorats i processats que consumim sota el paraigües d’una “vida sana”. Jo us recomano una bona botifarrada, amb seques, això sí.

Llegeix articles amb temes relacionats: , , ,