El ‘nacionalcatolicisme’ que va elevar Franco com a ‘Caudillo por la gracia de Dios’ tampoc va ésser netejat durant la Transició. Ho prova el fet que, per exemple, entre 1998 i 2015 l’església espanyola va inscriure com a propis 34.961 béns, de llocs de culte (catedrals, ermites…) fins a cases parroquials o de mestres, places, fonts i terrenys. Aquesta privatització del patrimoni històric espanyol per mitjà del pretext de les immatriculacions de béns -alguns dels quals de gran valor arquitectònic i cultural- ha estat curosament descrita pel Diario.es i ara li correspondrà al Ministre de Cultura Rodríguez Uribes reclamar-los a l’església, que d’ençà el 1996 pot registrar-los com a propietat privada per mitjà d’una certificació eclesiàstica gràcies a una reforma de la llei hipotecària del PP. La situació no té res a veure amb la de França i Portugal, on aquest patrimoni és propietat pública per bé que l’església en conserva el dret d’emprar-lo en activitats litúrgiques. El Consell de Ministres ha enviat al Congreso la llista de béns, que ja són públics i poden ésser reclamats per part dels particulars que creguin que hi tenen drets de propietat.

És la mateixa església que rep 11.000 milions d’euros públics anyals i se n’embutxaca 335 més en donatius sense control fiscal, una quantitat que suposa 36% del seu finançament atenent la Memòria Anyal d’Activitats de l’Església a Espanya i fa que 56% del seu pressupost resti fora de control fiscal. L’abril del 2019 va transcendir que els 20.000 professors que fan l’assignatura de religió suposen un cost anyal de 700 milions d’euros per a l’Estat i que els bisbes van rebre 268 milions de l’Estat per mitjà de la casella de la declaració de l’IRPF, la major quantitat de la història recaptada per aquest concepte.

La institució, favorable al model de família tradicional i al manteniment del Valle de los Caídos però detractora de l’avortament, l’eutanàsia o la renda mínima, ha protagonitzat darrerament episodis surrealistes de censura, com ara la presentació d’una querella contra Netflix per una comèdia sobre Jesucrist o la petició d’eliminar l’estàtua d’un diable que representa la llegenda de l’Aqüeducte de Segòvia, en considerar que atempta contra els sentiments religiosos. El mateix delicte que volien emprar contra l’actor Willy Toledo per haver-se cagat en Déu, contra l’artista Abel Azcona o les dotze imputades per la processó del ‘Coño Insumiso’, absoltes perquè el jutge la va circumscriure a la llibertat d’expressió.

A títol individual, hi ha barbaritats a dojo: el bisbe de Còrdova es va alegrar públicament de l’auge de l’ultradreta a Andalusia; l’arquebisbe de Sevilla va qualificar el feminisme “d’il·legal i digne de foguera” i el de Toledo demanava deixar tranquil Franco amb el pretext de “no donar voltes a quelcom que va succeir fa 40 anys”. El bisbe de Castelló va assegurar que el matrimoni homosexual “crea fills pertorbats”; durant la Setmana Santa de 2019 la Virgen del Baratillo de Sevilla s’hi va passejar amb el faixí de Franco i a principis de 2020 una macrocausa de pederàstia a Xile va concloure amb la imputació de set religiosos espanyols.